Des de el tren. Cami de casa.

Soc en un Regional Express que m’acompanyarà durant les 5 hores que em separen de la meva gent. Intente tancar el ulls durant dos horetes, despertar i pensar que torne a ser en Sants, aquesta vegada però, amb un billet d’euromed, i que tan sols tinc 3 hores de viatge. Però res, no hi ha forma. Son vacances, les escoles tanquen, i la gent mes jove s’apodera del espai públic, també del transport. Però... aquest transport es públic? I, si es de Renfe... es transport? Deixe córrer la imaginació. Aquest cap de setmana he llegit massa. En fi, que algú s’ha apoderat del meu espai privat i no he pogut tancar els ulls.

Hores després creuem l’Ebre i, en la propera parada, la tranquil•litat necessària que havíem obtingut els soldats de llibre en mà es veu truncada per una parella de veterans. Aquestos disparen paraules en forma de crits. Son un al costat del altre, però te igual. La dona imposa i l’home remuga, però acata ordres. La situació es molesta i al mateix temps divertida, fins i tot familiar. Em ve al cap la imatge del meu avi pel mig del carrer camí de la fusteria, amb les mans darrere i el cap caxo. Tinc ganes de veure’l, i se m‘escapa un somriure de complicitat amb aquest homenet.

La gent jove, al tren sempre te alguna cosa estúpida que contar-se, i quan mes insignificant siga la conversa, mes cridaran per fer partícips a tots els veïns de seient. Això ho fa la gent jove de tots els llocs. Però si algun dia veieu una parella de gent major, on la dona crida i el home remuga amb veu baixa però obeeix, no ho dubteu, son valencians. Això es tant nostres com la paella. Tant típic (ojo, que no dic nostre) com les obres de Calatrava per València.

bessó.

Go At Home

Para los que no sepan inglés traduciré el título, voy para casa, así fácil y sencillo. Hace tiempo que no se ven mis palabras por el blog, las razones son diversas pero sobre todo una carga de trabajo que ha aumentado desde el primer día que llevo aquí. El que no haya publicado nada no significa que no haya escrito, de hecho mis viajes en ferrocarril hasta Barcelona son fuente de inspiración y ha ayudado a que mi imaginación aumente y tenga ya varios relatos cortos terminados.

Muchos creen que al blog le queda poco de vida pero os equivocáis es simplemente una crisis (palabra que está de moda) debido a que hace cosa de un mes que no entran mis letras y todo lo que hay son los textos de Besso y todos sabemos su forma imperativa y agresiva de escribir jajaja. Hablando de Besso, esto no lo verá hasta la tarde cuando venga a su PC de habitación, ósea el mío, y se me quite y se ponga él en Internet cuando yo estoy trabajando…ah! No, no podrá…que me lo bajo a Elx. Pobre mío…espero que haya aprendido a trasportar el suyo de una habitación a otro..que es un portátil hijo.

Bueno ya está la coña! Estos días han sido extraños ya que cada uno a partido hacia su hogar, primero fue Chicho que partió hacia Italia y que al día siguiente su compatriota (Sylvia) lo siguió aunque con follón en el aeropuerto incluido. También hace ya unos días que Laia bajo a las playas de Levante. Hoy marcho yo y Besso se quedará durante unos días “solo”, ya veremos como acaba.

Ahora si lo dejo que tengo que hacer la maleta, y en tan solo 6 horas (muchas horas para escribir, perdonadme jajaja) de tren en casa, ironía claro. Ahí!! Cuando seamos ricos y famosos utilizaremos eso que vuela, creo que se llama avión. Según nuestros cálculos y progresos más trabajo, a Besso le contratarán en 3 empresas a la vez pero nunca acertará una Quiniela ni aunque fuera acertar 5…que vergüenza y a mi, al paso que voy y mi méritos académicos, será más factible que me toqué la Quiniela. Tengo una media de 9 aciertos…

***
Ya llego, tengo ganas de ti

20 de Diciembre del año 2008 después del nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo

Imposible is Nothing
Pirata

Contra l’exèrcit de Papa Noel, cohesió social.

La primera vegada que vaig sentir això de fer cagar el tió em vaig quedar descol•locat (al igual que quan ens varen manar dissenyar espais per la cohesió social)

El Tió de Nadal es un personatge de la mitologia catalana lligada al Nadal, al igual que ho es també el caganer. Una espècie de Pare Noel sense marca, però amb història e identitat pròpia d’un poble. També ho son el Olentzero en Euskadi i el Esteru per terres càntabres. Fer cagar el tió no mes que un altra forma de premiar la il•lusió dels mes nanos de casa, de fer-los partícips d’una tradició que passa de pares a fills, no de marques a billets.

Aquí podeu veure la celebració del Caga Tió

Caga tió
ametlles i torró
no caguis arangades
que són massa salades
caga torrons
que són més bons
Caga tió
ametlles i torró
si no vols cagar
et donaré un cop de bastó

bessó.

El primer derbi. (des de el bar i el carrer)

Encara son quarts de vuit. Falten mes de dues hores pel partit, però en la Travessera de les Corts ja es respira ambient de festa i optimisme, jo m’incline mes pel desig. La prudència. No les tinc totes amb mi, la veritat. Mentre es fa l’hora ens deixem pedre entre la multitud i anem contagiant-nos de l’ambient. Els voltants del camp son plens. De persones i de crits. De festa. Nosaltres, de portes cap a fora, en formem part.

Es respira tensió. Ganes. El primers nervis envaeixen el cos. Als bars la gent s’acumula. Crida. Però quatre carres mes enllà del bullici, ni raste del partit. Tot es normalitat. Decidim anar al que haguera pogut ser el nostre bar (mira que aquest pis haguera pogut ser el nostre!), fem unes birres i pirem. Canviem. Trobem ell lloc perfecte. Son un quart de deu i ens trobem asseguts la taula d’un bar, amb la tele just davant de nosaltres i pareix ser que prou tranquils. Però a dos quarts la gent comença a moure’s.

- Aquí no fem el futbol, nosaltres ens anem al camp, diu el cambrer.

Falta mig hora i ens trobem al mig de Les Corts, plovent i sense bar. Tots pareixen anar al camp. Ací, el primer que vegem. Entrem i continuem amb les birretes i les braves. Hora i mitja després la tensió i els nervis comencen a aparèixer. El que hores abans era festa i optimisme per alguns i, desig i prudència per a altres, ara es tensió per a tots.

Minuts després eufòria. Tranquil•litat.

bessó.

El pes d'un adèu.

Un any, i pensar que tan sols fa un any que ens coneixem. Un any. Curt però intens. Ple de bons i dolents moments. D’encerts i de cagades. De llàgrimes i somriures. De confessions i de silencis. Un any carregat d’amistat. Ara però, un altra vegada, ha arribat el moment del adèu.

I ahir, camí d'Elx, mentre tu feies sentir amb mes força que mai eixa cançó d’Amaral i, a mi se’m venien al cap els camins que ara s’esvaeixen, camins que em de fer sols; les paraules s’apagaven, els sentiments eixien a flor de pell i els ulls es tornàvem brillants. Poc després et tornava a abraçar com si no ens tinguéssim que veure mes. Ens giràvem i, sense pronunciar paraula, però diguent-ho tot, cadascú agafàvem el nostre camí. Eixe es el preu que em de pagar. El preu d’una amistat feta a base de colps. Una amistat forta.

Ara cal seguir regant aquesta llavor. Les arrels son fortes, però de res serviran si no les seguim cuidant. Es per això que el 30 ja ens tindràs al Pintxos i a mi per ahi dalt. Les coincidències o el destí varen fer que un dia tots tres ens trobarem. Donar-li continuïtat a aquesta amistat ja sols depèn de nosaltres.

bessó

La caiguda es important, però el que ralment importa es l'aterratge.

Després de sis anys fora de casa, fora d’Orba; no em planteje, de moment, tornar a casa, tornar a Orba. Pensar que ja esta tot fet, que tinc una carrera i, en el millor dels casos tindria un curro. Que tinc uns amics i una família als qui estime, que m’estimen. Això ho tinc ho tindré sempre. Es per això que he decidit marxar, sense fugir de res, però en busca de tot.

Quedar-me al lloc on em vaig criar significava condicionar el meu futur a al atzar d’una rutina i una incapacitat de sorpresa que ofega. Un lloc però, al que tinc la necessitat i el desig de tornar sempre, perquè m’ofega, però em dona molta, molta vida. Es per això que en dies com avui estic desitjant agafar el tren per tornar a veure a tota la gent, abraçar-la, parlar i riure, intercanviar opinions, recordar el passat, reviure el present i construir el futur.

I després d’uns dies escapar en busca d’un nou aire. Agafar el camí que m’il•lusiona, el que m’ha fet conèixer nous llocs, noves mentalitats, nous problemes i noves solucions, nova gent i noves coincidències. Coincidències, a vegades tant puntuals, que pot ser sols s’expliquen des del destí. O pot ser no. Però aquest, de moment, es el camí; que no la meta.

bessó.

Odi i esperança.

Avui em torne a fer reso d’una noticia des de València. D’una altra mala noticia, una noticia que ni es nova ni em sorprèn. Una noticia que sols pot fer que despertar l’odi i l’esperança.

Ahir, al igual que fa aproximadament un any, la merda de govern que tenim va decidir amb la mateixa prepotència que sempre,i el beneplàcit des de Madrid, que els habitants d’una altra zona del País València ja no podrien veure la televisió publica catalana.

Aquest es el país en el que vivim, aquest es el govern que tenim, tristament el que votem (voteu). Un país que en poc mes d’un any ha rebut amb els braços oberts i, el cervell tancat; a 100.000 retors i un papa, a milers de tripulants de polo verd i cubata en mà, al circ de la formula 1 i a Calatrava i les seves xapuses faraòniques.

Un país on paradoxalment no sempre es pot estudiar amb la llengua autòctona. Un territori al que li cauen PAI’s al mateix ritmes que denuncies, i que no entén de desenvolupament sostenible (i no perquè a partir d’ara diuen que es diu desenrotllament sostenible, gracies acadèmia valenciana!). Uns ciutadans que pagen impostos per a centres de salut concertats, barracons com a col•legis i autopiestes de peatge per tot arreu. Un govern que boicoteja l’educació i persegueix als professors que no donen classes d’educació a la ciutadania en anglès. Una tele que manipula. I una societat que dorm, però algún dia el pollastre cantarà mes fort que mai. I despertarem!

bessó

Chimeneas de Sant Adrià del Besòs: Participación Pública

Las chimeneas de Sant Adrià del Besòs son 3 torres de 190 metros se encuentran en el margen izquierdo de la desembocadura del río Besòs. Estos pilares de ladrillo tienen como función ser los evacuadotes de los gases producidos por la centrar térmica de la empresa Endesa y enviarlos a la troposfera. Bueno al tema, Endesa tiene pensado cesar la actividad y cerrar la instalación (en 2010) y buscar otra “casa” por políticas propia de la empresa.

La instalación tiene unos 1500 metros cuadrados y junto con las elevadas torres de 190 metros conforman una mole compacta y nada estética. Se produce por tanto, un impacto visual obvio y una ocupación considerable de suelo que se podría utilizar para esparcimiento de la población, terreno cuyo valor aumenta (en valor monetario) conforme escribo estas palabras. Por lo que se inició hace unos meses una dura pugna por saber el que hacer de estas torres. Se decidió finalmente que la decisión la tomasen los propios ciudadanos del municipio de Sant Adrià del Besòs y el domingo se cerraba el plazo de votaciones.

El domingo como digo, se cerro el plazo para decidir el futuro de “La Catedral” nombre que se le da al edificio dada sus singulares chimeneas. Antes, el viernes se contabilizó el número de participante y de votos: 600 personas votaron de un total de 33.000 que tenían derecho. (ver aquí). Pues ayer por la mañana se sabía los resultados finales, no llega a 2600 personas las que votaron en el referéndum, en total el 9% de la población. Resultados que merece la pena analizar. Ambos datos reflejan fielmente la personalidad humana. Analicemos primero el hecho de que en los últimos 2 días votasen 2000 personas y tan solo 600 en 5 días. Hablamos pues de la vagancia humana que hace que nos movilicemos a última hora y con el tiempo pegando en el culo. Es más triste este 2º dato, 9%, las personas pedimos, demanem y no paramos de exigir pero cuando nos toca a nosotros hacer algo y se nos convoca para participar e implicarnos en temas de la ciudad pasamos, dejamos que otros decidan.

Ya termino…Sabiendo que el coste directo e indirecto para el ciudadano es CERO. Yo me pregunto ¿Si el futuro de estas chimeneas costase (monetariamente) algo a la población, sería igual el porcentaje de voto? ¿Habrá quejas de aquí a dos años por la utilidad de estas torres?

Ah! Por si a alguien le interesa… “La catedral” ha sido indultada.

PD: Webs que confirman la noticia.

http://www.que.es/barcelona/noticias/los-vecinos-sant-adri-del-bes-s-votan-a-favor-de-mantener-las-tres-chimeneas.html

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=564799&idseccio_PK=1022

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/11/23/barcelona/1227469815.html

25 Noviembre del año 2008 después del nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo

Impossible is Nothing
Pirata

De les "Histories del Paradís" al Paradís del Montseny

Després de conèixer Girona m’he fet a la idea de no tornar a deixar passar cap oportunitat per pèdrem per algún racó de Catalunya. Així que dimecres, després de la classe de SIG, demane opinió i consell a la Mireia i, me’l dona.

- El Montseny. Es a prop i es molt maco. Això si, hauràs de fer transbordaments, anar fins a Sabadell, agafar la Renfe, ohhh la Renfe, com l’odie, i...

- I baixes en Figueró, agafes la pista que et portarà fins al Bervell i d’ahí baixes a Aiguafreda. Jo treballe al Parc i em conec la zona. Aquesta nit t’envie un mapa amb la ruta que has de fer; afegeix el Lluís.

Abans però, el dijous, vaig a vorer la presentació del primer llibre de Xavi Sarrià, Histories del paradís. Allí, en la Fnac de la Plaça Catalunya, les suaus paraules del Feliu Ventura es senten amb la mateixa força que sempre. Dos valencians presentant un llibre escrit i publicat des de València, en valencià, en català. Allí, en mig de la capital. Pot ser, i a pesar de tot, al sud no estem tant mal. Els ànims i l’esperança ens mantenen desperts. I allí, entre tant de valencià em trobe al Pintat, un vell company de l’institut.

Ara si, com va dir Lluís, ja soc a Figueró. A les 10 del matí el fred es bestial. Se’m passa pel cap la retirada, però això es una solució no-negociable. Així que comence a caminar pels carrers empinats d’aquest poble del Vallès Oriental, carrers que donen pas a un camí ple de revoltes, que desemboquen en una pista forestal, mes empinada i revoltosa si cap. Entre els arbres el sol intenta fer-se notar, però el fred es intens, al igual que la pendent. Poc després, les primeres gotes de suor banyen el meu front. Bona senyal.

Camine. I seguix pujant. La pista cada cop es fa mes llarga i mes empinada. Però camine. I seguix pujant. Ja soc ben amunt. El Lluís em va dir que des de dalt es podien veure els Pirineus nevats. Em pare, mire el sol i m’oriente. Deuen ser allà, al nord. Però el Turó del Tagament, amb els seus 1.050 metres no em deixa veure’ls. Camine. I seguix pujant. Ara si. Allà. Al fons. Alineats. Com un mostrador d’una armeria replet d’armes blanques. Soc al punt mes alt. Estire els braços i puc tocar el cel, però no arribe al cim del Matagalls i del Turó del home, això ho deixe per un altre dia.

Estic cansat, les cames em fan ganxo, i encara he de baixar fins Aiguafreda. Em pare, em prepare l’entrepà i recupere forces. Mire cap al mes enllà. El paisatge es preciós. Les muntanyes infinites. L’exèrcit, vestit de verd amb totes les seves tonalitats, es veu amenaçat per grups de tonalitats mes rogenques. Els de verd s’imposen. Com sempre. Els rogenques son menys, però resisteixen i es fan notar. Com sempre. Alzines i fleixos conviuen en un mateix lloc.

El camí de pujada, roig i polsegós degut a l’erosió de les roques, ja es història. La baixada, per una senda fosca i humida que vesteix les pedres de verd, es fa llarga. Molt llarga. I els genolls, al igual que altres tantes vegades, maleeixen les meves idees, però si el futbet i les seques però aromàtiques muntanyes de La Marina no m’han fet canviar d’opinió, tampoc ho farà aquest paradís.

Al final, la Mireia te raó. El Montseny. Es a prop i es molt maco. I com no... la Renfe. Amb retràs.

Gràcies als dos.

I això no es res, encara queden Els Volcans de La Garrotxa, Les Terres del Ebre, la Vall de Nuria... I mes Montseny.

bessó.

Una espanya plural, on?

¿I les classes en quin idioma son? ¿i com entregues els treballs? ¿i la gent estrangera que? Jo he anat a Barcelona i sols m’han parlat català (i jo a València i sols m’han parlat castellà)... son comentaris que he escoltat tantes vegades, son temes dels que he opinat tantes vegades, però sobretot son temes dels que aquestos dies he trobat les dos vessants mes tristes.

Aquestos dies en classe, hi ha hagut una petita discussió sobre l’idioma en que s’haurien d’impartir les classes. Es clar que hi ha gent que entendre el català li costa, però la solució, pense que no passa per renunciar a la llengua autòctona, ni molt menys justificar-ho amb temes de respecte als companys, quan l’únic que es pretén es rebre les classes en castellà. Tampoc la solució passar per fer invisible a la resta de companys i donar totes les classes en català, ni molt menys convidar-los a anar-se’n a Madrid. La solució es molt mes complexa i, en cap moment passa per imposar. Es per això que al igual que hi ha gent que no vol que l’imposen el català, jo tampoc vull que m’imposen el castellà i, no per temes d’odi al castellà ni a espanya ni cap tonteria així; simplement per qüestions de respecte a la meva llengua, amb la que millor m’expresse i, mes important, amb la que fa 24 anys que em comunique.

Ahir, mentre feia esport casi m’agafa un infart i, no sols del cansament. Entre emissora i emissora sent alguna cosa d’unes ambaixades de Catalunya arreu del món. Es clar, el tema m’interessava, però de sobte: “la moda de los catalanes estos, de crear embajadas”, “embajadas donde trabajan sus amigos”, “que cobran tantos miles euros als mes” bla, bla, bla. Clar, ací el tema ja canvia, la noticia ja no era la de la creació d’unes Cases Catalunya arreu del mon, de fet ja no era ni noticia, era un atac directe.

I ara, a part de preguntar-me si espanya te ambaixades, de qui treballa ahi, de molt cobren... em ve al cap eixa espanya plural, de la diversitat cultural, la espanya de la transició i de les autonomies, la espanya de les llibertats... la mateixa espanya que engloba baix una sola cultura, una sola llengua i una sola bandera.

I, per acabar, algú dirà, si, però es que els catalans fan el mateix o pitjor. Si, alguns fan el mateix. Però es que els dos sabem quina es la conclusió...

bessó

Plaza Cataluña

Plaza Cataluña, un lugar que no es especialmente considerado como lugar de interés en la ciudad de Barcelona, sin embargo cabe decir que sobre sus losas han ocurrido hechos importantes, unos que cambiaron el curso de la historia y otros que han quedado en meros sucesos.
Nos encontramos con un lugar común de reunión, manifestaciones y festejos, todo ello supervisado por unas esculturas Post-Napoleónicas, una amplia plaza, una fuente que deja indiferente al viandante y una horrorosa escultura en honor de Francesc Macià (ExPresident de la Generalitat).
¿Entonces que le ha convertido en ser el centro de la ciudad sin ser el centro físico de Barcelona? Unos dirán que la proximidad con Ciutat Vella, otros la voluntad política además de facilidades para las excavaciones del metro incluso se puede abogar a la suerte y azar pero yo voy más allá. La Plaza tiene Historia, tiene un extraño poder de atracción ya que desde hace 100 años los Barceloneses y aquellos visitantes de la ciudad han podido transcurrir y pasear por sus más de 1000 metros cuadrados. Por donde hoy pisamos y vemos corretear las palomas quedan restos de esta gente, las cuales ahora forman parte del pasado y de la historia anónima de Barcelona, se siente su sudar, lágrimas, sangre, ilusiones, amores, miedos, amistades…su vida. Somos espectadores de lujo.
Pero, ¿Y debajo? ¿Qué hay? Necesitaría otra parrafada y media hora más para explicarlo muy brevemente pero no es difícil imaginar que hay, es la proyección de la superficie. Un lugar mágico donde un día amanece con rancheras mexicanas y te anochece con Hotel California interpretada por alguien de color más oscuro que la guitarra de Joe Walsh

Plaza Cataluña, Barcelona

*****

Respecto a mi vida, el fin de semana fue soberbio por hallarme en casa y contigo. Lo ocurrido esos días forman ya parte de mi, mi memoria, mis pensamientos y mis cartas que algún día leerás :)

14 Noviembre del año 2008 después del nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo

Impossible is Nothing
Pirata

Tornar al Sud, tornar a casa.

Ja en tenia ganes! Sols han segut quatre dies, quatre dies que han passat volant.

Disfrutant de la gent, dels pares i de les histories del mes grans dels “bessons”, que ja ha partit camí d’Amèrica, d’esperem, una nova Amèrica. Tornar a fer el que mes m’agrada, tornar a jugar alguns partits amb els amics de sempre, amb el nostre equip i, comentar les jugades entre birra i birra, i alguna cassalla. Deixar-me perdre per les velles sendes que rodegen Orba, acompanyat en tot moment pel Ponent, veient-lo córrer d’un costat a d’altre, amagant-se i deixant-se trobar, entre romers i coscolls.

Agafar el cotxe i partir mes al sud si cap, allà on hi ha mes dàtils que palmeres. I saludar i abraçar a la gent, per tornar a fer broma tot seguit i, al mateix temps parlar d’altres coses, del futur i del passat. Alçar-me d’un llit prestat i tornar a esperar i, tornar a pensar que potser els teus minuts no tenen 60 segons con els de la resta de la gent. Tornar a fer unes birres a la gespa, dinar a la cantina i, veure mes gent.

I hores després tonar cap a Orba, tornar cap a casa; anar a Gandia i, agafar un tren que em portarà a València. I es ahí on comencen a aparèixer els moments d’aquestos quatre dies, just en el mateix moment on comencen a desaparèixer les ganes d’anar-me’n, però es el camí que he triat, el que em toca i el que vull. I en la plaça Xuquer deixar-nos embolicar entre birra i birra i, al final, tancar els ulls i tornar a veure la lluna, la Lluna de València.

bessó.

Un mes

Hoy hace justo un mes que nos instalamos en tierras catalanas, algunas de nuestras aventuras ya han sido contadas y otras en cambio, permanecerán en nuestras mentes siempre que consideremos que no son necesarias para el propósito del viaje.

El escrito de hoy no se debe a ninguna aventura en concreto ni hecho significativo mas que celebrar y dejar por escrito que llevamos aquí un mes, en nuestra casa.

Mencionar que ya han ocurrido los primeros conflictos, como es lógico, con el resto de la tripulación de este navío aunque no han sido de una especial relevancia.

Poco a poco voy “modelizando” mi vida y organizando mi tiempo, si bien, debo reconocer que tengo que ser más riguroso con el horario pero creo que lo conseguiré. La razón por la que no cumplo lo establecido son mis compañeros ya que me retienen durante horas sobre la mesa después de cenar con charlas divertidas e interesantes y además está mi compañero de habitación (antes Mariscal y ahora Besso) que sus charlas estúpidas ( y a veces educativas) a horas extremadamente inapropiadas, es decir, cuando el resto del mundo duerme.

Para terminar contar que el tiempo aquí es adverso; lluvia, frío y viento me despiertan cada mañana y me acompañan durante el resto del día. Hace días que no vemos el sol y está ya organizada una expedición para proveernos de ropa adecuada…

29 de Octubre del año 2008 después del nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo

Imposible is Nothing
Pirata

La bellessa de València no amaga l'estupidessa dels seus governants.

No se massa be com començar a escriure aquesta entrada, però he de fer-ho. Com tots els dies, des de que estic ací en Catalunya, entre a llegir els diaris i altres mitjans per saber com va la vida per ahí València. Ací, per sort, no tinc la possibilitat d’intoxicar-me amb Canal 9 (això si, en dies com aquestos, de fred i aigua, trobe a faltar a la corresponsal de torn ficant-se dins d’un toll d’aigua). La historia es que mentre em feia ressò del que passa per ahi he llegit aquest article.



La qüestió es que el 10é aniversari de la plataforma Salvem el Cabanyal, que estava acordat celebrar-se al Greenspace, on havia d’actuar Xavi Castillo entre d’altres, ha segut censurat (com en temps del Francisco, Camps). Arguments als gestors, amb permís del Ajuntament, no els en falten: detrás de las actuaciones está la defensa de una causa social pura y dura y el ataque a las autoridades. No es sólo música, no es sólo cultura.



Ohhh quin problema. Millor que vingen (sols) grans estrelles de fora i, als valencians que ens donen pel cul, nosaltres ja paguem impostos (i entrades) per a veure’ls. Molt be! I ara jo em pregunte: si en principi hi havia permís, ara per què no hi ha? Per una tal Rita?!


Per cert, això no ha eixit a Canal 9. I tampoc ens deixen veure que els professors de molts instituts es veuen obligats a donar la clase de educación a a ciudadania en angles, professors que treballen en barracons. Tampoc que les obres del Riu Girona estan efectuant-se durant les mateixes dades que fa un any varen petar el riu, es que en agost feia massa calor i no plou. Ni que els Obrint Pas, que canten en català, actuen davant 25.000 persones en Croacia, després d’haver viatjat fins Amèrica Llatina, si te igual ja tenim al Vicente d’OT com a referent de la musica en valencià. Per cert, a que si que sabeu tots que avui el Camps ha estrenat una corbata nova? I que la Rita seguix diguen hola en valencia! Això si que es important.

bessó

Primer mes.

Poc dalt o baix ja fa un mes que estem per terres catalanes, així que com a data simbòlica, mes que com a data significativa, pense que es pot passar balanç, almenys a nivell personal.


Les vivències ací estan essent millor del que em pensava, com vaig dir en un dels primers escrits: sense res especial a contar, però disfrutant del dia a dia amb situacions molt diferents a les d’Elx. Ací en acabar classe no surt el paiaso de torn (diga-li Pepo, Dani, Dàmaris o Bessó) a fer-se notar. Tampoc es fa cap processó cap a cap bar en concret, ni tinc al meu company d’aventures que m’ha acompanyat durant els últims 9 anys (que es diu pronte!)!


En aquesta situació o t’inventes alguna cosa per distraure’t o pots ser víctima de tu mateix; però es just ahí on entra en joc el paper de la nova gent que he conegut, de la que m’acompanya, el paper de Peter i els italians (Xitxo i Silvia), que fan que cada vegada que ens sentem a menjar a taula siga molt mes que un dinar o un sopar. Ells, que fan que el viatge amb els F. Catalans quan ens escapem a Barna i ens deixem perdre pels carrers de Gràcia i el Raval semble mes curt, o quan anem a fer unes birres a l’Ovella Negra. També el paper de la gent que estic coneixent, eixos amb els qui demà aniré a veure Montserrat, també els que han deixat caure que algun dia faran d’amfitrions i ens ensenyaran la zona dels volcans... tots ells, amb els qui debatré “politiques urbanes aplicades a ciutats disperses” i seguiré la batalla (que de moment guanyem) contra el MiraMon.


I ja no sols la nova gent. De res em valdria aquesta gent si (qüasi) tots els dies no parlara amb algún dels “datils” que he conegut durant aquestos anys. Si quan mirés fotos dels moments compartits no se’m plenara la cara amb un somriure, o si quan rebera algun sms de Polònia o Alemanya no pensara que les arrels son fortes. I amb tots aquestos casos em ve el mateix pensament: durant 6 anys he estat rodejat de paiasos als qui estime, això si, hi ha 3 de ben especials!


Tot això, i la seguritat de que estic fent el que volia fer (i que a més m’agrada), li dona a aquesta aventura un sentit, un futur.

bessó.

POLIZONES A BORDO

Trabajos y deberes que realizar me han mantenido ocupado durante estas 2 semanas que han trascurrido desde la última nota firmada por mi, los trabajos prácticamente han finalizado (por lo menos de esta materia) aunque aun nos queda la exposición que se retrasó para el día de mañana. Al final parece que conseguimos encauzar el rumbo y saldremos adelante.

Una grata sorpresa fue la llegada de hace unos días de Marina y Myriam, 2 autenticas “aventureras” o polizones ya que ocuparon nuestro cuarto durante 5 días nada más y nada menos. Consiguieron lo que ni mis ronquidos y quejas han hecho durante 1 MES que es tirar a Mariscal de la habitación… fueron días activos, movidos y caóticos que supimos llevar con mucho café (licor), alguna cerveza y dosis grandes de vodka.

Mucha visita turística, comidas rápidas, fiestas, risas, abrazos, besos y sueños contigo en la cama que tardarán algunas semanas en repetirse pero que seguro que volverán. Mientras estabais aquí tenía dudas de que erais Idiotas y que estabais algo mal de la cabeza…una vez que llevo días sin vosotras dejo de tener dudas y lo confirmo…pero aun así se os hecha de menos.

Ahora tengo que centrarme en la exposición de mañana y en un fin de semana que se provee tranquilo, espero que así sea pero aun más lo desea mi cuerpo fatigado y exhausto después de un fin de semana contigo (que espero repetir)

23 de Octubre del año 2008 después del nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo

Imposible is Nothing
Pirata

Articles.

Després de saber que jo sols tinc 3 dies a la setmana classe i, que el Belijar sols té dos hores per dia de classe, un podría pensar que això dels màsters es un “cuento xino”...

La veritat es que massa hores a classe no fem (tampoc a la cantina), però el treball fora de l'aula es un altra història. Si l'altre dia em reia perquè Peter tenia que analitzar el Pla de la Oferta Turística de Mallorca, 250 fulls en català; avui pot riure ell: jo m'he de debatir un article tècnic sobre teledetecció, escrit en anglès.

I es que als dos, tot això dels articles, ens sona a xino.

bessó

La Primera

Reunidos el Mariscal y yo con el nutrido grupo de ilustres planificadores la cena comenzó, y digo planificadores y no futuros porque allí no había nadie de primer curso ( a excepción de Adri(compañera del Master)). Tras dar buena cuenta de la cena (que estuvo d puta madre) pusimos rumbo a un concierto de la Gossa Sorda. Si al vino de la cena le añadimos las cervezas del concierto llegamos a la conclusión de que uno va “tocado”.

Se acaba el concierto y los 3 decidimos que la noche no acabe todavía…Cogemos el trasporte por excelencia de la ciudad, vueltas, llamadas pero nada no nos aclaramos y acabamos en casa de Adri “solo” para coger unas birras…CLARO! 6 de la mañana y con una turka considerable. ¿Y ahora que? Pequeña disputa entre la tripulación pero Pirata es el vencedor y dormiremos esa noche en hogar ajeno.

Así fue la noche de ayer.

12 de Octubre del año 2008 después del nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo

Imposible is Nothing
Pirata

Atareados

Llevamos 14 días de travesía y los peligros y aventuras se podrían contar por miles. Apenas tenemos tiempo de disfrutar de nuestro hogar o pasear por nuestro pueblo…vamos siempre corriendo, imagino que en unos días nos estabilizaremos…

Una vez pusimos pie en tierra ya nos estaban esperando unos nativos muy amable y afables. Era una pareja típica de esta zona (un padre, una madre…CUATRO hijos, todos ellos entre 12 y 3 años) Nos llevaron en su medio de transporte hasta casa de la Matriarca. Una mujer mayor pero simpática como nadie y con conversación para tirarnos muchas horas, a ella debemos agradecerle nuestra supervivencia en los primeros días gracias a que nos ofreció una de sus habitaciones y comida. Los primeros días los estamos dedicando a la exploración de esta tierra nueva pero NO hostil donde se hablan muchos idiomas pero que sorpresivamente para nosotros nos podemos entender…Localizamos el hogar perfecto y no tardamos más de 2 minutos en decidir que este sería nuestro puesto de control. El primer objetivo está conseguido. Compartimos piso con una pareja italiana y una compatriota de los cuales más adelante obtendréis una descripción.

De las aventuras también iré haciendo referencias en otros escritos al igual que de mi centro de enseñanza donde llevo a cabo mis estudios para obtener los conocimientos necesarios para regresar a casa y poder compartirlos. Sin más por hoy debo de dar por concluido mi escueto y mal redactado informe, tenemos el Mariscal y yo un sopà en la Capital de esta región con miembros ilustres de la ciudad.


11 de Octubre del año 2008 después del nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo

Imposible is Nothing
Pirata

impresions.

.
Podrieu pensar que el que mes m’ha impresionat de Barcelona son els seus carrers, els seus bars (amb els seus preus)... o, fins i tot, el seu entramat social, que permet veure com enfront de la Bolsa de Catalunya cuatre peixos grossos es fregen les mas, mentre just al seu costat, algú busca peix entre la bolsa de fem. Si penseu això esteu ben enganyats, d’això, per sort o per desgràcia ja en tenia una mínima idea. Encara que semble mentida, vaig a parlar-vos de la universitat.


Quan et passes 6 anys en un port que i l’acabes coneixent pam a pam i, en tot eixe temps, en tot eixe territori, no veus cap senyal de

desobencia

, de desorde i, desobte et trobes en mig de la plaça Cívica de la Universitat i segueixes caminant per dins dels edificis i vas vegent com infinitat de cartells, de pintades, de murals... quan veus que tot això va anunciant activitats culturals, moviments i mogudes (amb els que simpatitzes i amb els que no), idees que semblen tant reals com utòpiques, quan veig tot això, pense: hòstia això si que es una universitat! I pel que fa a les classes i altres gestions... una universitat on participe i rep les llisons amb la meva llengua i, ningú s’estranya tu! (serà que el valencià i el català... calle, calle) I, a més, en acabar eixes classes no et quedes amb la sensació de dir: hòstia quin avorriment, quina pèrdua de temps.


El segon dia, per exemple, la primera par de classe va consistir amb una conferencia de l’Oriol Nel·lo, secretari de Planificació Territorial de la Generalitat. Aquest, amb poc mes d’una hora li va sobrar per deixar tota la gent impressionada, parlant del desenvolupament i la planificación de Catalunya. Al final de la classe, tots, amb la mateixa cara de bocabats que jo, com una cosa improvisada varem començar a aplaudir, la classe simplement fou magistral.


Això si, en tot aquest viatge, es troba a faltar gent com vosaltres.


bessó

Izando las velas

Partimos domingo tres días antes del final de Septiembre de 2008 de la estación de tren de Xeraco, a las quince horas. Anduvimos con fuerte virazón hasta poner nuestro objetivo a 600 km Norte, que era el camino para la Ciudad de Barcelona....

Estas frases son sacadas de un viaje de hace más de quinientos años en el cual unos valientes marineros se enrolaron en una travesía que cambiaria el mundo. En estos momentos un par de personajes han emprendido un viaje igual de arriesgado y lleno de aventuras que relataran en este diario.

Imposible is Nothing

Pirata

Primer port: Snt Quirze del Vallés

Aquestos primer dies per les terres de la veïna Catalonia estan essent millor del que em pensava. Sense, tampoc, res especial a contar, de moment, les rutes segueixen la seva evolució natural, això si, amb un estat d’ànim i unes ganes de conquistar nous ports molt grans.

Barcelona, sense coneixer-la encara, es un port de grans contrastos, una ciutat que et dona vida amb la mateixa velocitat que pot matar-te, es per això, que nosaltres, navegants tranquils, em acabat decidint-nos per atracar el nostre vaixell en un lloc mes tranquil, mes familiar, lluny d’allò que t’empresona, però tant a prop com per disfrutar-la. Sant Quirze es un poble xicotet i rodejat de muntanya, un poble con tants altres que et dona eixa llibertat per no sentir-te presoner de 4 parets.

Per casa tot molt be, amb la Silvia i el Xixo em fent molt bona lliga, dos italians amb els qui allarguem la sobretaula del sopar parlat de moltes coses, aprenent costums de diferents, però similars països, son gent amb la que dona gust parlar. I amb el company pirata també molt agust, menys quan s’adorm i ja va tot el dia de puto cul (3 dies de 4, no està gens mal) i quan cuina per a mi, per a ell i pel veí amb una casola de dos racions.

Pròxim port... La universitat.

----------