La caiguda es important, però el que ralment importa es l'aterratge.

Després de sis anys fora de casa, fora d’Orba; no em planteje, de moment, tornar a casa, tornar a Orba. Pensar que ja esta tot fet, que tinc una carrera i, en el millor dels casos tindria un curro. Que tinc uns amics i una família als qui estime, que m’estimen. Això ho tinc ho tindré sempre. Es per això que he decidit marxar, sense fugir de res, però en busca de tot.

Quedar-me al lloc on em vaig criar significava condicionar el meu futur a al atzar d’una rutina i una incapacitat de sorpresa que ofega. Un lloc però, al que tinc la necessitat i el desig de tornar sempre, perquè m’ofega, però em dona molta, molta vida. Es per això que en dies com avui estic desitjant agafar el tren per tornar a veure a tota la gent, abraçar-la, parlar i riure, intercanviar opinions, recordar el passat, reviure el present i construir el futur.

I després d’uns dies escapar en busca d’un nou aire. Agafar el camí que m’il•lusiona, el que m’ha fet conèixer nous llocs, noves mentalitats, nous problemes i noves solucions, nova gent i noves coincidències. Coincidències, a vegades tant puntuals, que pot ser sols s’expliquen des del destí. O pot ser no. Però aquest, de moment, es el camí; que no la meta.

bessó.