Música en Valencià. Punt i seguit.

Els Obrint Pas pleguen. Fins a Juliol. De moment

Si algun moviment ha aconseguit obrir pas en aquest camí durant els últims anys, realment, han segut aquesta gent. Han aconseguit trencar tot tipus de fronteres, també culturals, però sobretot, el que han aconseguit es despertar un futur. Aconseguir que la gent mes jove s’interesse per la seva història, per les seves arrels. Que la gent mes jove i, també la gent mes major, facen seus els signes de la identitat del lloc al que pertanyen, el lloc que e(n)s pertany. Recorde aquells concerts de fa vora 10 anys, els 9 d’octubre de la Vall de Laguar, i recorde, també, l’últim concert al que vaig assistir, el de fogueres en Alacant, on una plaça a rebentar cridava mes fort que mai que Alacant també conta, també és.

Pareix que aquesta història toca el seu final. Repeteix: pareix.

Mentre tant seguirem donant-li vida a base de velles cançons i nous llibres. Llibres com Benvinguts al Paradís, del propi Xavi Sarrià.

Mentre tant seguirem donant-li vida a base de velles i noves cançons. Una sèrie de grups, encapçalats per la gent de La Gossa i d’Aspencat (aquest últims, alguns d’ells amics del poble des de ben menuts, i que, per cert, tenen el nou disc a punt d’eixir del forn) prenen el relleu. Repetir l’èxit dels de Benimaclet serà molt difícil. No a nivell musical, que també, però si a nivell social.

Mentre tant seguirem donant-li vida a base de gent com els Pirat’s i els Orxata Sound System, el Feliu Ventura i el Cesc Freixas, Soul Atac i Gertrudis, Sopa de Cabra... el repertori es llarg, i el futur un mon de cançons.

La victòria ens sorprendrà
si la continuem buscant
i amb les nostres propies mans
preparem un nou combat.
Un altre dia ha començat…

No vull ser més ningú
quan passe pel teu costat
ni sentir-me lluny de tu
quan em torne a equivocar.

Vull que fem el camí junts
acabar el que hem començat
per quan vinga un altre juny
preparem l´últim combat…

L´últim combat!

bessó.

Amb la meva gent.

Ara que he tornat
refaig els caminars
pels carrers i les places
del lloc on em vaig criar

I torne a escoltar totes eixe repertori de conyes i burles. Nosaltres ja no ens saludem. Directament ens peguem una punyalà. I ens agrada. Estem acostumats. Ho necessitem.

- T’has comprat una sudadera i te’n han venut dos. Es mes guapa per dins que per fora! Es reversible?
- Que no, pesats!

- El cabró del meu cosí, jo esperant-lo un hora fora i ell fent-se birres dins. Cada vegada que entrava a buscar-lo en tenia una de nova. Es un flipat
- El cabró del meu cosí, en convida a sopar a sa casa i si no m’adone em deixa a mi ací. Se n’anava sense dir res.

- Eres un pesat, Panader!

- Tu has estudiat medi ambient per saber construir en els terrenys on et donen mes peles, cabró.

- Es l’únic que ha aconseguit independitzar-se. Tirant els pares de casa.

- Tu no volies que em pillara la Play, però be que vens a ma casa a jugar.
- Jo no vaig a jugar, sols vaig a provar les demos.

- Tu am sents a mi, eh?

- Feliç Sant Valentín, als tres.


Ja he tingut la meva dosis necessària d’Orba. Aquesta vesprada partit, i punt i seguit. Ja puc pirar tranquil cap a Barna. Sabent que ací (casi) tot continua igual. Sabent que pronte us tornaré a veure. A sofrir. Sabent que pronte em tornareu a veure. A maleir.

bessó.

Espai públic. Nous usos per a la cohesió social.

Per fi (amb tot el que això comporta). Entregat.

Fa vora dos mesos que varem començar aquest treball. Em vaig armar de temps i paciència per empapar-me de tot el que em podia servir. Llegia, reflexionava i escrivia. Llegia, esborrava i, de nou, escrivia. Fins i tot m'agradava. M'agradava seure davant del portàtil i convertir en paraules tots aquelles pensaments. Enviava els documents a les companyes, i elles, algunes, els seus a mi. Jo llegia, reflexionava i escrivia.

Amb les setmanes, tota la il•lusió que vaig dipositar amb eixe treball va anar minvant. Ja no em motivava seure davant del portàtil i convertir en paraules tots aquelles pensaments. Pot ser els pensaments anaven per l'espai públic, però no cap a la cohesió social. Dins la ciutat s'havien format ghettos. Barris.

En això va aparèixer Àfrica. Eixe continent replet d’alegria i que, si mes no, pot semblar un lloc ideal per desconnectar. Per connectar. La costa riallera. De riu(re), si! Però de sobte va acabar, i, com no, tornem al caos de la ciutat dispersa.

Ara, però, ja esta tot fet. Això s’ha acabat. Convertir-se en civitas ja sols depen de nosaltres. Mentres tant, SIG em reclama. Jo em faig esperar. No em queda un altra. Ja sabeu quin pot ser el final. Fa anys que ho dic. (Quins records d'Elx! jejeje)

L’altre dia el protagonista era Quini, però va marcar Eto’o. Bojan esperava a la banqueta. Al costat de Guardiola. Aprenent. Disposat a atacar el futur.

bessó.

Quan les coses es fan mal...

I un cop mes un altra noticia des del País Valencià, aquesta però de prop de casa, de La Marina Alta.

"El parón urbanístico deja al borde de la bancarrota a Pego y Gata" Titula avui el Pais en les seves pàgines.

I ara pense (una altra vegada):

quan s'adonaràn que per fer les coses mal, millor no fer-les? que els lladres ara porten corbata i maletí? quan s'adonaràn que estan jugant amb els diners d'un poble? amb els recursos d'una terra? amb el paisatge d'una comarca? amb el futur de molta gent? quan?

Però sobretot, quan decidiran escoltar?

bessó.