Amb la meva gent.

Ara que he tornat
refaig els caminars
pels carrers i les places
del lloc on em vaig criar

I torne a escoltar totes eixe repertori de conyes i burles. Nosaltres ja no ens saludem. Directament ens peguem una punyalà. I ens agrada. Estem acostumats. Ho necessitem.

- T’has comprat una sudadera i te’n han venut dos. Es mes guapa per dins que per fora! Es reversible?
- Que no, pesats!

- El cabró del meu cosí, jo esperant-lo un hora fora i ell fent-se birres dins. Cada vegada que entrava a buscar-lo en tenia una de nova. Es un flipat
- El cabró del meu cosí, en convida a sopar a sa casa i si no m’adone em deixa a mi ací. Se n’anava sense dir res.

- Eres un pesat, Panader!

- Tu has estudiat medi ambient per saber construir en els terrenys on et donen mes peles, cabró.

- Es l’únic que ha aconseguit independitzar-se. Tirant els pares de casa.

- Tu no volies que em pillara la Play, però be que vens a ma casa a jugar.
- Jo no vaig a jugar, sols vaig a provar les demos.

- Tu am sents a mi, eh?

- Feliç Sant Valentín, als tres.


Ja he tingut la meva dosis necessària d’Orba. Aquesta vesprada partit, i punt i seguit. Ja puc pirar tranquil cap a Barna. Sabent que ací (casi) tot continua igual. Sabent que pronte us tornaré a veure. A sofrir. Sabent que pronte em tornareu a veure. A maleir.

bessó.