Odi i esperança.

Avui em torne a fer reso d’una noticia des de València. D’una altra mala noticia, una noticia que ni es nova ni em sorprèn. Una noticia que sols pot fer que despertar l’odi i l’esperança.

Ahir, al igual que fa aproximadament un any, la merda de govern que tenim va decidir amb la mateixa prepotència que sempre,i el beneplàcit des de Madrid, que els habitants d’una altra zona del País València ja no podrien veure la televisió publica catalana.

Aquest es el país en el que vivim, aquest es el govern que tenim, tristament el que votem (voteu). Un país que en poc mes d’un any ha rebut amb els braços oberts i, el cervell tancat; a 100.000 retors i un papa, a milers de tripulants de polo verd i cubata en mà, al circ de la formula 1 i a Calatrava i les seves xapuses faraòniques.

Un país on paradoxalment no sempre es pot estudiar amb la llengua autòctona. Un territori al que li cauen PAI’s al mateix ritmes que denuncies, i que no entén de desenvolupament sostenible (i no perquè a partir d’ara diuen que es diu desenrotllament sostenible, gracies acadèmia valenciana!). Uns ciutadans que pagen impostos per a centres de salut concertats, barracons com a col•legis i autopiestes de peatge per tot arreu. Un govern que boicoteja l’educació i persegueix als professors que no donen classes d’educació a la ciutadania en anglès. Una tele que manipula. I una societat que dorm, però algún dia el pollastre cantarà mes fort que mai. I despertarem!

bessó

Chimeneas de Sant Adrià del Besòs: Participación Pública

Las chimeneas de Sant Adrià del Besòs son 3 torres de 190 metros se encuentran en el margen izquierdo de la desembocadura del río Besòs. Estos pilares de ladrillo tienen como función ser los evacuadotes de los gases producidos por la centrar térmica de la empresa Endesa y enviarlos a la troposfera. Bueno al tema, Endesa tiene pensado cesar la actividad y cerrar la instalación (en 2010) y buscar otra “casa” por políticas propia de la empresa.

La instalación tiene unos 1500 metros cuadrados y junto con las elevadas torres de 190 metros conforman una mole compacta y nada estética. Se produce por tanto, un impacto visual obvio y una ocupación considerable de suelo que se podría utilizar para esparcimiento de la población, terreno cuyo valor aumenta (en valor monetario) conforme escribo estas palabras. Por lo que se inició hace unos meses una dura pugna por saber el que hacer de estas torres. Se decidió finalmente que la decisión la tomasen los propios ciudadanos del municipio de Sant Adrià del Besòs y el domingo se cerraba el plazo de votaciones.

El domingo como digo, se cerro el plazo para decidir el futuro de “La Catedral” nombre que se le da al edificio dada sus singulares chimeneas. Antes, el viernes se contabilizó el número de participante y de votos: 600 personas votaron de un total de 33.000 que tenían derecho. (ver aquí). Pues ayer por la mañana se sabía los resultados finales, no llega a 2600 personas las que votaron en el referéndum, en total el 9% de la población. Resultados que merece la pena analizar. Ambos datos reflejan fielmente la personalidad humana. Analicemos primero el hecho de que en los últimos 2 días votasen 2000 personas y tan solo 600 en 5 días. Hablamos pues de la vagancia humana que hace que nos movilicemos a última hora y con el tiempo pegando en el culo. Es más triste este 2º dato, 9%, las personas pedimos, demanem y no paramos de exigir pero cuando nos toca a nosotros hacer algo y se nos convoca para participar e implicarnos en temas de la ciudad pasamos, dejamos que otros decidan.

Ya termino…Sabiendo que el coste directo e indirecto para el ciudadano es CERO. Yo me pregunto ¿Si el futuro de estas chimeneas costase (monetariamente) algo a la población, sería igual el porcentaje de voto? ¿Habrá quejas de aquí a dos años por la utilidad de estas torres?

Ah! Por si a alguien le interesa… “La catedral” ha sido indultada.

PD: Webs que confirman la noticia.

http://www.que.es/barcelona/noticias/los-vecinos-sant-adri-del-bes-s-votan-a-favor-de-mantener-las-tres-chimeneas.html

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=564799&idseccio_PK=1022

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/11/23/barcelona/1227469815.html

25 Noviembre del año 2008 después del nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo

Impossible is Nothing
Pirata

De les "Histories del Paradís" al Paradís del Montseny

Després de conèixer Girona m’he fet a la idea de no tornar a deixar passar cap oportunitat per pèdrem per algún racó de Catalunya. Així que dimecres, després de la classe de SIG, demane opinió i consell a la Mireia i, me’l dona.

- El Montseny. Es a prop i es molt maco. Això si, hauràs de fer transbordaments, anar fins a Sabadell, agafar la Renfe, ohhh la Renfe, com l’odie, i...

- I baixes en Figueró, agafes la pista que et portarà fins al Bervell i d’ahí baixes a Aiguafreda. Jo treballe al Parc i em conec la zona. Aquesta nit t’envie un mapa amb la ruta que has de fer; afegeix el Lluís.

Abans però, el dijous, vaig a vorer la presentació del primer llibre de Xavi Sarrià, Histories del paradís. Allí, en la Fnac de la Plaça Catalunya, les suaus paraules del Feliu Ventura es senten amb la mateixa força que sempre. Dos valencians presentant un llibre escrit i publicat des de València, en valencià, en català. Allí, en mig de la capital. Pot ser, i a pesar de tot, al sud no estem tant mal. Els ànims i l’esperança ens mantenen desperts. I allí, entre tant de valencià em trobe al Pintat, un vell company de l’institut.

Ara si, com va dir Lluís, ja soc a Figueró. A les 10 del matí el fred es bestial. Se’m passa pel cap la retirada, però això es una solució no-negociable. Així que comence a caminar pels carrers empinats d’aquest poble del Vallès Oriental, carrers que donen pas a un camí ple de revoltes, que desemboquen en una pista forestal, mes empinada i revoltosa si cap. Entre els arbres el sol intenta fer-se notar, però el fred es intens, al igual que la pendent. Poc després, les primeres gotes de suor banyen el meu front. Bona senyal.

Camine. I seguix pujant. La pista cada cop es fa mes llarga i mes empinada. Però camine. I seguix pujant. Ja soc ben amunt. El Lluís em va dir que des de dalt es podien veure els Pirineus nevats. Em pare, mire el sol i m’oriente. Deuen ser allà, al nord. Però el Turó del Tagament, amb els seus 1.050 metres no em deixa veure’ls. Camine. I seguix pujant. Ara si. Allà. Al fons. Alineats. Com un mostrador d’una armeria replet d’armes blanques. Soc al punt mes alt. Estire els braços i puc tocar el cel, però no arribe al cim del Matagalls i del Turó del home, això ho deixe per un altre dia.

Estic cansat, les cames em fan ganxo, i encara he de baixar fins Aiguafreda. Em pare, em prepare l’entrepà i recupere forces. Mire cap al mes enllà. El paisatge es preciós. Les muntanyes infinites. L’exèrcit, vestit de verd amb totes les seves tonalitats, es veu amenaçat per grups de tonalitats mes rogenques. Els de verd s’imposen. Com sempre. Els rogenques son menys, però resisteixen i es fan notar. Com sempre. Alzines i fleixos conviuen en un mateix lloc.

El camí de pujada, roig i polsegós degut a l’erosió de les roques, ja es història. La baixada, per una senda fosca i humida que vesteix les pedres de verd, es fa llarga. Molt llarga. I els genolls, al igual que altres tantes vegades, maleeixen les meves idees, però si el futbet i les seques però aromàtiques muntanyes de La Marina no m’han fet canviar d’opinió, tampoc ho farà aquest paradís.

Al final, la Mireia te raó. El Montseny. Es a prop i es molt maco. I com no... la Renfe. Amb retràs.

Gràcies als dos.

I això no es res, encara queden Els Volcans de La Garrotxa, Les Terres del Ebre, la Vall de Nuria... I mes Montseny.

bessó.

Una espanya plural, on?

¿I les classes en quin idioma son? ¿i com entregues els treballs? ¿i la gent estrangera que? Jo he anat a Barcelona i sols m’han parlat català (i jo a València i sols m’han parlat castellà)... son comentaris que he escoltat tantes vegades, son temes dels que he opinat tantes vegades, però sobretot son temes dels que aquestos dies he trobat les dos vessants mes tristes.

Aquestos dies en classe, hi ha hagut una petita discussió sobre l’idioma en que s’haurien d’impartir les classes. Es clar que hi ha gent que entendre el català li costa, però la solució, pense que no passa per renunciar a la llengua autòctona, ni molt menys justificar-ho amb temes de respecte als companys, quan l’únic que es pretén es rebre les classes en castellà. Tampoc la solució passar per fer invisible a la resta de companys i donar totes les classes en català, ni molt menys convidar-los a anar-se’n a Madrid. La solució es molt mes complexa i, en cap moment passa per imposar. Es per això que al igual que hi ha gent que no vol que l’imposen el català, jo tampoc vull que m’imposen el castellà i, no per temes d’odi al castellà ni a espanya ni cap tonteria així; simplement per qüestions de respecte a la meva llengua, amb la que millor m’expresse i, mes important, amb la que fa 24 anys que em comunique.

Ahir, mentre feia esport casi m’agafa un infart i, no sols del cansament. Entre emissora i emissora sent alguna cosa d’unes ambaixades de Catalunya arreu del món. Es clar, el tema m’interessava, però de sobte: “la moda de los catalanes estos, de crear embajadas”, “embajadas donde trabajan sus amigos”, “que cobran tantos miles euros als mes” bla, bla, bla. Clar, ací el tema ja canvia, la noticia ja no era la de la creació d’unes Cases Catalunya arreu del mon, de fet ja no era ni noticia, era un atac directe.

I ara, a part de preguntar-me si espanya te ambaixades, de qui treballa ahi, de molt cobren... em ve al cap eixa espanya plural, de la diversitat cultural, la espanya de la transició i de les autonomies, la espanya de les llibertats... la mateixa espanya que engloba baix una sola cultura, una sola llengua i una sola bandera.

I, per acabar, algú dirà, si, però es que els catalans fan el mateix o pitjor. Si, alguns fan el mateix. Però es que els dos sabem quina es la conclusió...

bessó

Plaza Cataluña

Plaza Cataluña, un lugar que no es especialmente considerado como lugar de interés en la ciudad de Barcelona, sin embargo cabe decir que sobre sus losas han ocurrido hechos importantes, unos que cambiaron el curso de la historia y otros que han quedado en meros sucesos.
Nos encontramos con un lugar común de reunión, manifestaciones y festejos, todo ello supervisado por unas esculturas Post-Napoleónicas, una amplia plaza, una fuente que deja indiferente al viandante y una horrorosa escultura en honor de Francesc Macià (ExPresident de la Generalitat).
¿Entonces que le ha convertido en ser el centro de la ciudad sin ser el centro físico de Barcelona? Unos dirán que la proximidad con Ciutat Vella, otros la voluntad política además de facilidades para las excavaciones del metro incluso se puede abogar a la suerte y azar pero yo voy más allá. La Plaza tiene Historia, tiene un extraño poder de atracción ya que desde hace 100 años los Barceloneses y aquellos visitantes de la ciudad han podido transcurrir y pasear por sus más de 1000 metros cuadrados. Por donde hoy pisamos y vemos corretear las palomas quedan restos de esta gente, las cuales ahora forman parte del pasado y de la historia anónima de Barcelona, se siente su sudar, lágrimas, sangre, ilusiones, amores, miedos, amistades…su vida. Somos espectadores de lujo.
Pero, ¿Y debajo? ¿Qué hay? Necesitaría otra parrafada y media hora más para explicarlo muy brevemente pero no es difícil imaginar que hay, es la proyección de la superficie. Un lugar mágico donde un día amanece con rancheras mexicanas y te anochece con Hotel California interpretada por alguien de color más oscuro que la guitarra de Joe Walsh

Plaza Cataluña, Barcelona

*****

Respecto a mi vida, el fin de semana fue soberbio por hallarme en casa y contigo. Lo ocurrido esos días forman ya parte de mi, mi memoria, mis pensamientos y mis cartas que algún día leerás :)

14 Noviembre del año 2008 después del nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo

Impossible is Nothing
Pirata

Tornar al Sud, tornar a casa.

Ja en tenia ganes! Sols han segut quatre dies, quatre dies que han passat volant.

Disfrutant de la gent, dels pares i de les histories del mes grans dels “bessons”, que ja ha partit camí d’Amèrica, d’esperem, una nova Amèrica. Tornar a fer el que mes m’agrada, tornar a jugar alguns partits amb els amics de sempre, amb el nostre equip i, comentar les jugades entre birra i birra, i alguna cassalla. Deixar-me perdre per les velles sendes que rodegen Orba, acompanyat en tot moment pel Ponent, veient-lo córrer d’un costat a d’altre, amagant-se i deixant-se trobar, entre romers i coscolls.

Agafar el cotxe i partir mes al sud si cap, allà on hi ha mes dàtils que palmeres. I saludar i abraçar a la gent, per tornar a fer broma tot seguit i, al mateix temps parlar d’altres coses, del futur i del passat. Alçar-me d’un llit prestat i tornar a esperar i, tornar a pensar que potser els teus minuts no tenen 60 segons con els de la resta de la gent. Tornar a fer unes birres a la gespa, dinar a la cantina i, veure mes gent.

I hores després tonar cap a Orba, tornar cap a casa; anar a Gandia i, agafar un tren que em portarà a València. I es ahí on comencen a aparèixer els moments d’aquestos quatre dies, just en el mateix moment on comencen a desaparèixer les ganes d’anar-me’n, però es el camí que he triat, el que em toca i el que vull. I en la plaça Xuquer deixar-nos embolicar entre birra i birra i, al final, tancar els ulls i tornar a veure la lluna, la Lluna de València.

bessó.