Des de el tren. Cami de casa.

Soc en un Regional Express que m’acompanyarà durant les 5 hores que em separen de la meva gent. Intente tancar el ulls durant dos horetes, despertar i pensar que torne a ser en Sants, aquesta vegada però, amb un billet d’euromed, i que tan sols tinc 3 hores de viatge. Però res, no hi ha forma. Son vacances, les escoles tanquen, i la gent mes jove s’apodera del espai públic, també del transport. Però... aquest transport es públic? I, si es de Renfe... es transport? Deixe córrer la imaginació. Aquest cap de setmana he llegit massa. En fi, que algú s’ha apoderat del meu espai privat i no he pogut tancar els ulls.

Hores després creuem l’Ebre i, en la propera parada, la tranquil•litat necessària que havíem obtingut els soldats de llibre en mà es veu truncada per una parella de veterans. Aquestos disparen paraules en forma de crits. Son un al costat del altre, però te igual. La dona imposa i l’home remuga, però acata ordres. La situació es molesta i al mateix temps divertida, fins i tot familiar. Em ve al cap la imatge del meu avi pel mig del carrer camí de la fusteria, amb les mans darrere i el cap caxo. Tinc ganes de veure’l, i se m‘escapa un somriure de complicitat amb aquest homenet.

La gent jove, al tren sempre te alguna cosa estúpida que contar-se, i quan mes insignificant siga la conversa, mes cridaran per fer partícips a tots els veïns de seient. Això ho fa la gent jove de tots els llocs. Però si algun dia veieu una parella de gent major, on la dona crida i el home remuga amb veu baixa però obeeix, no ho dubteu, son valencians. Això es tant nostres com la paella. Tant típic (ojo, que no dic nostre) com les obres de Calatrava per València.

bessó.

Go At Home

Para los que no sepan inglés traduciré el título, voy para casa, así fácil y sencillo. Hace tiempo que no se ven mis palabras por el blog, las razones son diversas pero sobre todo una carga de trabajo que ha aumentado desde el primer día que llevo aquí. El que no haya publicado nada no significa que no haya escrito, de hecho mis viajes en ferrocarril hasta Barcelona son fuente de inspiración y ha ayudado a que mi imaginación aumente y tenga ya varios relatos cortos terminados.

Muchos creen que al blog le queda poco de vida pero os equivocáis es simplemente una crisis (palabra que está de moda) debido a que hace cosa de un mes que no entran mis letras y todo lo que hay son los textos de Besso y todos sabemos su forma imperativa y agresiva de escribir jajaja. Hablando de Besso, esto no lo verá hasta la tarde cuando venga a su PC de habitación, ósea el mío, y se me quite y se ponga él en Internet cuando yo estoy trabajando…ah! No, no podrá…que me lo bajo a Elx. Pobre mío…espero que haya aprendido a trasportar el suyo de una habitación a otro..que es un portátil hijo.

Bueno ya está la coña! Estos días han sido extraños ya que cada uno a partido hacia su hogar, primero fue Chicho que partió hacia Italia y que al día siguiente su compatriota (Sylvia) lo siguió aunque con follón en el aeropuerto incluido. También hace ya unos días que Laia bajo a las playas de Levante. Hoy marcho yo y Besso se quedará durante unos días “solo”, ya veremos como acaba.

Ahora si lo dejo que tengo que hacer la maleta, y en tan solo 6 horas (muchas horas para escribir, perdonadme jajaja) de tren en casa, ironía claro. Ahí!! Cuando seamos ricos y famosos utilizaremos eso que vuela, creo que se llama avión. Según nuestros cálculos y progresos más trabajo, a Besso le contratarán en 3 empresas a la vez pero nunca acertará una Quiniela ni aunque fuera acertar 5…que vergüenza y a mi, al paso que voy y mi méritos académicos, será más factible que me toqué la Quiniela. Tengo una media de 9 aciertos…

***
Ya llego, tengo ganas de ti

20 de Diciembre del año 2008 después del nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo

Imposible is Nothing
Pirata

Contra l’exèrcit de Papa Noel, cohesió social.

La primera vegada que vaig sentir això de fer cagar el tió em vaig quedar descol•locat (al igual que quan ens varen manar dissenyar espais per la cohesió social)

El Tió de Nadal es un personatge de la mitologia catalana lligada al Nadal, al igual que ho es també el caganer. Una espècie de Pare Noel sense marca, però amb història e identitat pròpia d’un poble. També ho son el Olentzero en Euskadi i el Esteru per terres càntabres. Fer cagar el tió no mes que un altra forma de premiar la il•lusió dels mes nanos de casa, de fer-los partícips d’una tradició que passa de pares a fills, no de marques a billets.

Aquí podeu veure la celebració del Caga Tió

Caga tió
ametlles i torró
no caguis arangades
que són massa salades
caga torrons
que són més bons
Caga tió
ametlles i torró
si no vols cagar
et donaré un cop de bastó

bessó.

El primer derbi. (des de el bar i el carrer)

Encara son quarts de vuit. Falten mes de dues hores pel partit, però en la Travessera de les Corts ja es respira ambient de festa i optimisme, jo m’incline mes pel desig. La prudència. No les tinc totes amb mi, la veritat. Mentre es fa l’hora ens deixem pedre entre la multitud i anem contagiant-nos de l’ambient. Els voltants del camp son plens. De persones i de crits. De festa. Nosaltres, de portes cap a fora, en formem part.

Es respira tensió. Ganes. El primers nervis envaeixen el cos. Als bars la gent s’acumula. Crida. Però quatre carres mes enllà del bullici, ni raste del partit. Tot es normalitat. Decidim anar al que haguera pogut ser el nostre bar (mira que aquest pis haguera pogut ser el nostre!), fem unes birres i pirem. Canviem. Trobem ell lloc perfecte. Son un quart de deu i ens trobem asseguts la taula d’un bar, amb la tele just davant de nosaltres i pareix ser que prou tranquils. Però a dos quarts la gent comença a moure’s.

- Aquí no fem el futbol, nosaltres ens anem al camp, diu el cambrer.

Falta mig hora i ens trobem al mig de Les Corts, plovent i sense bar. Tots pareixen anar al camp. Ací, el primer que vegem. Entrem i continuem amb les birretes i les braves. Hora i mitja després la tensió i els nervis comencen a aparèixer. El que hores abans era festa i optimisme per alguns i, desig i prudència per a altres, ara es tensió per a tots.

Minuts després eufòria. Tranquil•litat.

bessó.

El pes d'un adèu.

Un any, i pensar que tan sols fa un any que ens coneixem. Un any. Curt però intens. Ple de bons i dolents moments. D’encerts i de cagades. De llàgrimes i somriures. De confessions i de silencis. Un any carregat d’amistat. Ara però, un altra vegada, ha arribat el moment del adèu.

I ahir, camí d'Elx, mentre tu feies sentir amb mes força que mai eixa cançó d’Amaral i, a mi se’m venien al cap els camins que ara s’esvaeixen, camins que em de fer sols; les paraules s’apagaven, els sentiments eixien a flor de pell i els ulls es tornàvem brillants. Poc després et tornava a abraçar com si no ens tinguéssim que veure mes. Ens giràvem i, sense pronunciar paraula, però diguent-ho tot, cadascú agafàvem el nostre camí. Eixe es el preu que em de pagar. El preu d’una amistat feta a base de colps. Una amistat forta.

Ara cal seguir regant aquesta llavor. Les arrels son fortes, però de res serviran si no les seguim cuidant. Es per això que el 30 ja ens tindràs al Pintxos i a mi per ahi dalt. Les coincidències o el destí varen fer que un dia tots tres ens trobarem. Donar-li continuïtat a aquesta amistat ja sols depèn de nosaltres.

bessó

La caiguda es important, però el que ralment importa es l'aterratge.

Després de sis anys fora de casa, fora d’Orba; no em planteje, de moment, tornar a casa, tornar a Orba. Pensar que ja esta tot fet, que tinc una carrera i, en el millor dels casos tindria un curro. Que tinc uns amics i una família als qui estime, que m’estimen. Això ho tinc ho tindré sempre. Es per això que he decidit marxar, sense fugir de res, però en busca de tot.

Quedar-me al lloc on em vaig criar significava condicionar el meu futur a al atzar d’una rutina i una incapacitat de sorpresa que ofega. Un lloc però, al que tinc la necessitat i el desig de tornar sempre, perquè m’ofega, però em dona molta, molta vida. Es per això que en dies com avui estic desitjant agafar el tren per tornar a veure a tota la gent, abraçar-la, parlar i riure, intercanviar opinions, recordar el passat, reviure el present i construir el futur.

I després d’uns dies escapar en busca d’un nou aire. Agafar el camí que m’il•lusiona, el que m’ha fet conèixer nous llocs, noves mentalitats, nous problemes i noves solucions, nova gent i noves coincidències. Coincidències, a vegades tant puntuals, que pot ser sols s’expliquen des del destí. O pot ser no. Però aquest, de moment, es el camí; que no la meta.

bessó.