Dimito

Dimito

No confundir con rendición. He presentado mi dimisión y este escrito al comandante de la desviada nave. Hace unos días que él abandono el proyecto inicial, no sin razones, y yo no seré quien lo dirija, no tengo fuerzas. El no tiene la culpa, ya que ha hecho todo lo posible pero mi poca ayuda ha sido un freno para este blog. Mi dimisión es real, no un truco para aumentar la audiencia y además no tiene marcha atrás aunque prestaré ayuda cuando me sea solicitada a modo de colaboraciones.

Con esto, quiero mostrar que no es tan difícil decir la palabra “dimito”, cuando uno tiene unas responsabilidades y lo hace mal (en mi caso como 2º al mando) debe ser consecuente con los hechos. No he estado a la altura, sean por los motivos que sean, por lo que he de ser justo y asumir mis culpas.

Ahora sueño…que bueno seria todo si la gente que comete errores saliese a dar la cara, ya no pido su dimisión (sus puestos de trabajo son muy lucrativos) pero si una disculpa. “lo siento”, “estaba equivocado” o “no hizo lo más oportuno”. Que pena, que iluso soy…nunca lo harán. La gente se aferra a sus sillas y no son capaces de reconocer fallos, tan solo alguien con más fuerza los podrá apear, que triste.

Pero siempre queda una esperanza, un motivo por el que creer. Ellos se escudan en el poder, pero lo que no saben es que el pueblo es el mayor poder, está dormido si pero DESPERTARÁ.
Ya reconocido mi error, y sin ganas de nombrar a los “blaus” a los que me he referido durante el artículo, os quiero anunciar que voy a crear un nuevo proyecto. http://punto-positivo.blogspot.com/ (actualmente en construcción) Servirá para poder mejorar, desarrollarme, llevarlo a mi ritmo y probarme. Os espero allí.

Tan sols acabar desitjant el millor per a l'actual capità de la nau, que li vaja bé en la seua nova aventura, t'escric en valencià aquestes poques paraules però espere que siguen més en poc de temps. Aquestes paraules han sigut dures, una decissió dificil
Una salutació amic

Impossible is Nothing

23 de Marzo del Año 2009 de la era de Nuestro Señor

Pirata, PBS

Antiguo 2º al mando del Bergantín Catalonia y General de los Ejércitos Condales

Que Déu em lliure d'aquestos dos.

Portava tota la setmana flipant amb les falles. Que si dissabte, diumenge, dilluns i dimarts festa, que si mascletades, que si castells, que si olor a pólvora, que si ninots… Decideix agafar el primer tren del dimecres i pujar-se’n fins a Barcelona, el Pinchos. El primer dàtil que ens visita.

Fart d’acudir a totes les mascletades amb l’esperança de veure afonar-se el balcó de l’ajuntament mentre Rita bota i bota desafiant els pilars mes forts de València, i Blavència demana que contiue botant. Fart de veure a Camps disfressar-se amb nous trajes, aquestos però de faller, això si, també, regalats. I fart de veure com a Canal 9 madrilenys, europeus, xinos... respiren i mengen falles a tot hora, i, per contra, la festa d’Escola Valenciana de dimarts amb el concert de falles, de les falles populars, amb la gent de La Gossa, Orxata i els amics d’Aspencat queden amagats al no-rés, com qualsevol altre amb un mínim de dignitat valenciana, d’una verdadera València en falles. Rep al company d’Elda amb els braços oberts.

Feia temps que no ens veiem, des de Bèlgica. Dimecres, maleta en mà, aprofitem per veure Ciutat Vella mentre esperem al Belijar. I, pel carrer Talleres entropessem amb un cartell que anuncia festa, festa bona. Divendres ens anem cap allà, a casa hi havia festa, però els Skalariak toquen a Barna, i jo com que passe de pedre aquesta oportunitat. Així que mano a mano i a veure en que ens sorprenen aquestos que es diuen dir The Kluba.

Avui, com que Barcelona no es tot asfalt i com que també es poden fer coses sense pagar decidim anar a pegar una volta per Collserola. Del Baixador de Vallvidrera al Tibidabo. En València no hay sitios por donde ir a caminar. Mentida.

I ara, despideme. Ens veiem aquest cap de setmana amb tota la gent d’Elx.

Canvi de rumb. Terra endins

Fa temps que vaig pedre el nord d'aquest bloc. El que havia de ser la història de dos Ilicitans per terres catalanes poc a poc a anat convertint-se un un caixò desastre de les cabories d'un servidor. Així que com ja sabeu que no hi ha res com tenir un pare fuster... aprofite per fer-me una nova caixonera per a mi. Els proxims dies començare a plenar del paraules el nou caixò: Temps de cireres.

A aquest vaixell a la deriva sols li queda que, en el millor dels casos, bufe nou vent del sud i que l'oriente. Que reprenga el cami i desembarque en nous ports. Si aquestos son fructifers els passatjers seran informats.

Mentres tant podreu recollir nous fruits, ara que ha arrribat el bon temps, en altres terres. Els cirerers estan traient la flor. Temps.

bessó

Política de verbena. Euskadi.

Ja fa 3 dies des de que la ciutadania basca va expressar la seva opinió. La ciutadania a la que varen deixar votar (ojo, que parle de votar), no tota, es clar. Democracia, diuen. Hem tingut tres dies per intoxicar-nos amb la premsa estatal. Fart de veure un carro de titulars on s’escriu amb lletres, quant mes grans millors, això de: “El pueblo vasco ha votado el cambio” i “Caen 30 años de gobierno nacionalista”, bla, bla, bla... jo també vull unir-me a aquesta festa de la mitja veritat (o de la mentira absoluta).

El pueblo vasco ha votado el cambio. Anem a veure. El PNV obté gairebé el 38% dels vots i 30 escons (un mes que les eleccions anteriors), la suma de nacionalistes (bascos), sense contar el vot nul (de l'esquerra abertzale), es del 51’8%. Fem comptes. Igual no hi ha tant de canvi. I si això li sumen el vot nul que es pràcticament un 9% ... Igual no hi ha canvi.

Caen 30 años de gobierno nacionalista. Ah, pues si! Ahí si que tenen raó. Però obliden que s’han unit dos partits, que en la resta de l’estat es porten a parir, mes un, que mes que un partit pareix un programa de (salsa) Rosa.

Clar, que algú podrà dir que en altres llocs ens aliaríem en una puta de cabaret en tal de fer fora el PP. Si, això es cert. Però el cas d’Euskadi es diferent. Si rojos y azules estan en una guerra constant en tota la resta de territoris, per favor, que siguen coherents. Euskadi no es una excepció. O si?

Que pacten tres partits nacionalistes (españoles) per fer fora un sol partit nacionalista (basc) sols te una explicació. La meitat de la població basca pensa en Basc. Com en tota la (curta) història de la nostra democràcia. El canvi, de moment, no s’ha produït.

I posats a pactes estranys... jo en propose un de nou: que pacten Betis i Sevilla, i facen fora al Athletic de la final de copa. I la final que siga en Madrid, fem una paella de germanor, ballem sevillanes i després, amb copa i puro inclosos, ens anem a las Ventas. Olé.

bessó

Collserola. Aire pur i verd.

Ahir la nit fou tranquil•la, sopar en casa d’uns companys de classe del Belijar. Al voltant de la taula gent de les Illes, gallecs, valencians... compartim menjar, rises i opinions. Diumenge. Toca el despertador, però una vegada mes, i ja en van unes quantes aquesta setmana, l’apage. No vaig a alçar-me, encara no. Hores desprès, i fart de pegar voltes pel llit, em lleve. No vaig a pedre el diumenge ací, tampoc al sofà amb el soroll estrident que anuncia cadascun dels gols de cada equip, i molt menys, vaig a barallar-me amb el turistes per un metre quadrat d’espai vital entre els carrers de Ciutat Vella. Avui, no. Avui va a pegar-me l’aire, que falta em fa. Avui, Collserola. Aire pur i verd.

A la cuina una barra de pa espera que algú li tire mos, sinó, el temps, com fa uns quants anys, acabarà per convertir-la en garrot i pa dur. A la nevera sobrassada i uns pots de cervesa. Sempre que baixe a Orba la meva avia em carrega de sobrassada de Laguar, hi ha a qui regalen altres coses. Així que a la motxilla una barrà de pa amb sobrassada, una birra i una botella d’aigua. I es que, com va dir algú anit, ja esta be de chorizos, sobrassada de la terra, home!

El comboi, amb les seves dos acceptacions, em porta fins al Baixador de Vallvidrea, allí comence a caminar. A vegades m’agrada caminar sol. Avui però, m’acompanya un seguit de núvols que amenacen aigua. Tant me fa. Plouria sobre mullat. Mentre camine, i ni que siga durant unes hores, lleve del cap totes les cabòries que han fet de mi un tall de nervis aquesta setmana: treballs, beques, contractes i demés històries. Al mateix temps, omplic el buit que han deixat d’aire pur i verd, verd esperança.

Al altra part de barranc, la Torre de Collserola i el Tibidabo. Em desvie de la ruta marcada i vaig en busca d’ells. Des de el Tibidabo puc veure, que no tindre, a Barcelona al meus peus. A la dreta Montjuic, l’Estadi Olímpic i el Camp nou; a l’esquera les 3 xemeneies del Besós, la torre Agbar i la Sagrada Família dibuixen la Diagonal. Al meu voltant atraccions, tendes, gent xillant, turistes amb xangles (amb que collons pensen, aquesta gent?)... em conviden a apartar-me una mica. Al mateix lloc, un ciclista, que possiblement haja fet el mateix camí que jo, ompli els pulmos d’un nou aire. Ell també busca tranquil•litat en mig de tot aquest caos. Abans, diuen, la burgesia catalana pujava amb funicular.

Avui he decidit caminar sol. Nobstant em falta algú. No hi ha qui m’espente, no hi ha qui s’amage i es deixe trobar, no hi ha ningú que em fa riure i maleir... avui el Ponent, un altra vegada, haurà eixit a passejar amb els pares. Al fons, tampoc es sent el xiulit amb el que Nano ens reunia a tots, ni les cançons de Dani, ni el plato-pum de Jau i els seus quatre caçadors impacients, ni el en mi pueblo esto en mi pueblo lo otro de Fran. Caxirulo, navaixa i botella de vi en mà. Aquestes eren les nostres eixides de camp durant la carrera. Mentre baixe cap a la ciutat se’m venen al cap tota aquesta gent. I se m'escapa alguna rialla que altra. Quins moments!

Hores després soc a casa. Dutxa i a veure el futbol. Des de la capital creuen, i, desgraciadament, em fan creure, que es possible. Al Calderón, quan queden 5 minuts el Kun fa alçar tots els aficcionats del seient. Jo també m’alce, però per anar-me’n a casa. A fer la ma, home! Demà serà un altre dia. Un altra setmana.

bessó