Un mes

Hoy hace justo un mes que nos instalamos en tierras catalanas, algunas de nuestras aventuras ya han sido contadas y otras en cambio, permanecerán en nuestras mentes siempre que consideremos que no son necesarias para el propósito del viaje.

El escrito de hoy no se debe a ninguna aventura en concreto ni hecho significativo mas que celebrar y dejar por escrito que llevamos aquí un mes, en nuestra casa.

Mencionar que ya han ocurrido los primeros conflictos, como es lógico, con el resto de la tripulación de este navío aunque no han sido de una especial relevancia.

Poco a poco voy “modelizando” mi vida y organizando mi tiempo, si bien, debo reconocer que tengo que ser más riguroso con el horario pero creo que lo conseguiré. La razón por la que no cumplo lo establecido son mis compañeros ya que me retienen durante horas sobre la mesa después de cenar con charlas divertidas e interesantes y además está mi compañero de habitación (antes Mariscal y ahora Besso) que sus charlas estúpidas ( y a veces educativas) a horas extremadamente inapropiadas, es decir, cuando el resto del mundo duerme.

Para terminar contar que el tiempo aquí es adverso; lluvia, frío y viento me despiertan cada mañana y me acompañan durante el resto del día. Hace días que no vemos el sol y está ya organizada una expedición para proveernos de ropa adecuada…

29 de Octubre del año 2008 después del nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo

Imposible is Nothing
Pirata

La bellessa de València no amaga l'estupidessa dels seus governants.

No se massa be com començar a escriure aquesta entrada, però he de fer-ho. Com tots els dies, des de que estic ací en Catalunya, entre a llegir els diaris i altres mitjans per saber com va la vida per ahí València. Ací, per sort, no tinc la possibilitat d’intoxicar-me amb Canal 9 (això si, en dies com aquestos, de fred i aigua, trobe a faltar a la corresponsal de torn ficant-se dins d’un toll d’aigua). La historia es que mentre em feia ressò del que passa per ahi he llegit aquest article.



La qüestió es que el 10é aniversari de la plataforma Salvem el Cabanyal, que estava acordat celebrar-se al Greenspace, on havia d’actuar Xavi Castillo entre d’altres, ha segut censurat (com en temps del Francisco, Camps). Arguments als gestors, amb permís del Ajuntament, no els en falten: detrás de las actuaciones está la defensa de una causa social pura y dura y el ataque a las autoridades. No es sólo música, no es sólo cultura.



Ohhh quin problema. Millor que vingen (sols) grans estrelles de fora i, als valencians que ens donen pel cul, nosaltres ja paguem impostos (i entrades) per a veure’ls. Molt be! I ara jo em pregunte: si en principi hi havia permís, ara per què no hi ha? Per una tal Rita?!


Per cert, això no ha eixit a Canal 9. I tampoc ens deixen veure que els professors de molts instituts es veuen obligats a donar la clase de educación a a ciudadania en angles, professors que treballen en barracons. Tampoc que les obres del Riu Girona estan efectuant-se durant les mateixes dades que fa un any varen petar el riu, es que en agost feia massa calor i no plou. Ni que els Obrint Pas, que canten en català, actuen davant 25.000 persones en Croacia, després d’haver viatjat fins Amèrica Llatina, si te igual ja tenim al Vicente d’OT com a referent de la musica en valencià. Per cert, a que si que sabeu tots que avui el Camps ha estrenat una corbata nova? I que la Rita seguix diguen hola en valencia! Això si que es important.

bessó

Primer mes.

Poc dalt o baix ja fa un mes que estem per terres catalanes, així que com a data simbòlica, mes que com a data significativa, pense que es pot passar balanç, almenys a nivell personal.


Les vivències ací estan essent millor del que em pensava, com vaig dir en un dels primers escrits: sense res especial a contar, però disfrutant del dia a dia amb situacions molt diferents a les d’Elx. Ací en acabar classe no surt el paiaso de torn (diga-li Pepo, Dani, Dàmaris o Bessó) a fer-se notar. Tampoc es fa cap processó cap a cap bar en concret, ni tinc al meu company d’aventures que m’ha acompanyat durant els últims 9 anys (que es diu pronte!)!


En aquesta situació o t’inventes alguna cosa per distraure’t o pots ser víctima de tu mateix; però es just ahí on entra en joc el paper de la nova gent que he conegut, de la que m’acompanya, el paper de Peter i els italians (Xitxo i Silvia), que fan que cada vegada que ens sentem a menjar a taula siga molt mes que un dinar o un sopar. Ells, que fan que el viatge amb els F. Catalans quan ens escapem a Barna i ens deixem perdre pels carrers de Gràcia i el Raval semble mes curt, o quan anem a fer unes birres a l’Ovella Negra. També el paper de la gent que estic coneixent, eixos amb els qui demà aniré a veure Montserrat, també els que han deixat caure que algun dia faran d’amfitrions i ens ensenyaran la zona dels volcans... tots ells, amb els qui debatré “politiques urbanes aplicades a ciutats disperses” i seguiré la batalla (que de moment guanyem) contra el MiraMon.


I ja no sols la nova gent. De res em valdria aquesta gent si (qüasi) tots els dies no parlara amb algún dels “datils” que he conegut durant aquestos anys. Si quan mirés fotos dels moments compartits no se’m plenara la cara amb un somriure, o si quan rebera algun sms de Polònia o Alemanya no pensara que les arrels son fortes. I amb tots aquestos casos em ve el mateix pensament: durant 6 anys he estat rodejat de paiasos als qui estime, això si, hi ha 3 de ben especials!


Tot això, i la seguritat de que estic fent el que volia fer (i que a més m’agrada), li dona a aquesta aventura un sentit, un futur.

bessó.

POLIZONES A BORDO

Trabajos y deberes que realizar me han mantenido ocupado durante estas 2 semanas que han trascurrido desde la última nota firmada por mi, los trabajos prácticamente han finalizado (por lo menos de esta materia) aunque aun nos queda la exposición que se retrasó para el día de mañana. Al final parece que conseguimos encauzar el rumbo y saldremos adelante.

Una grata sorpresa fue la llegada de hace unos días de Marina y Myriam, 2 autenticas “aventureras” o polizones ya que ocuparon nuestro cuarto durante 5 días nada más y nada menos. Consiguieron lo que ni mis ronquidos y quejas han hecho durante 1 MES que es tirar a Mariscal de la habitación… fueron días activos, movidos y caóticos que supimos llevar con mucho café (licor), alguna cerveza y dosis grandes de vodka.

Mucha visita turística, comidas rápidas, fiestas, risas, abrazos, besos y sueños contigo en la cama que tardarán algunas semanas en repetirse pero que seguro que volverán. Mientras estabais aquí tenía dudas de que erais Idiotas y que estabais algo mal de la cabeza…una vez que llevo días sin vosotras dejo de tener dudas y lo confirmo…pero aun así se os hecha de menos.

Ahora tengo que centrarme en la exposición de mañana y en un fin de semana que se provee tranquilo, espero que así sea pero aun más lo desea mi cuerpo fatigado y exhausto después de un fin de semana contigo (que espero repetir)

23 de Octubre del año 2008 después del nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo

Imposible is Nothing
Pirata

Articles.

Després de saber que jo sols tinc 3 dies a la setmana classe i, que el Belijar sols té dos hores per dia de classe, un podría pensar que això dels màsters es un “cuento xino”...

La veritat es que massa hores a classe no fem (tampoc a la cantina), però el treball fora de l'aula es un altra història. Si l'altre dia em reia perquè Peter tenia que analitzar el Pla de la Oferta Turística de Mallorca, 250 fulls en català; avui pot riure ell: jo m'he de debatir un article tècnic sobre teledetecció, escrit en anglès.

I es que als dos, tot això dels articles, ens sona a xino.

bessó

La Primera

Reunidos el Mariscal y yo con el nutrido grupo de ilustres planificadores la cena comenzó, y digo planificadores y no futuros porque allí no había nadie de primer curso ( a excepción de Adri(compañera del Master)). Tras dar buena cuenta de la cena (que estuvo d puta madre) pusimos rumbo a un concierto de la Gossa Sorda. Si al vino de la cena le añadimos las cervezas del concierto llegamos a la conclusión de que uno va “tocado”.

Se acaba el concierto y los 3 decidimos que la noche no acabe todavía…Cogemos el trasporte por excelencia de la ciudad, vueltas, llamadas pero nada no nos aclaramos y acabamos en casa de Adri “solo” para coger unas birras…CLARO! 6 de la mañana y con una turka considerable. ¿Y ahora que? Pequeña disputa entre la tripulación pero Pirata es el vencedor y dormiremos esa noche en hogar ajeno.

Así fue la noche de ayer.

12 de Octubre del año 2008 después del nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo

Imposible is Nothing
Pirata

Atareados

Llevamos 14 días de travesía y los peligros y aventuras se podrían contar por miles. Apenas tenemos tiempo de disfrutar de nuestro hogar o pasear por nuestro pueblo…vamos siempre corriendo, imagino que en unos días nos estabilizaremos…

Una vez pusimos pie en tierra ya nos estaban esperando unos nativos muy amable y afables. Era una pareja típica de esta zona (un padre, una madre…CUATRO hijos, todos ellos entre 12 y 3 años) Nos llevaron en su medio de transporte hasta casa de la Matriarca. Una mujer mayor pero simpática como nadie y con conversación para tirarnos muchas horas, a ella debemos agradecerle nuestra supervivencia en los primeros días gracias a que nos ofreció una de sus habitaciones y comida. Los primeros días los estamos dedicando a la exploración de esta tierra nueva pero NO hostil donde se hablan muchos idiomas pero que sorpresivamente para nosotros nos podemos entender…Localizamos el hogar perfecto y no tardamos más de 2 minutos en decidir que este sería nuestro puesto de control. El primer objetivo está conseguido. Compartimos piso con una pareja italiana y una compatriota de los cuales más adelante obtendréis una descripción.

De las aventuras también iré haciendo referencias en otros escritos al igual que de mi centro de enseñanza donde llevo a cabo mis estudios para obtener los conocimientos necesarios para regresar a casa y poder compartirlos. Sin más por hoy debo de dar por concluido mi escueto y mal redactado informe, tenemos el Mariscal y yo un sopà en la Capital de esta región con miembros ilustres de la ciudad.


11 de Octubre del año 2008 después del nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo

Imposible is Nothing
Pirata

impresions.

.
Podrieu pensar que el que mes m’ha impresionat de Barcelona son els seus carrers, els seus bars (amb els seus preus)... o, fins i tot, el seu entramat social, que permet veure com enfront de la Bolsa de Catalunya cuatre peixos grossos es fregen les mas, mentre just al seu costat, algú busca peix entre la bolsa de fem. Si penseu això esteu ben enganyats, d’això, per sort o per desgràcia ja en tenia una mínima idea. Encara que semble mentida, vaig a parlar-vos de la universitat.


Quan et passes 6 anys en un port que i l’acabes coneixent pam a pam i, en tot eixe temps, en tot eixe territori, no veus cap senyal de

desobencia

, de desorde i, desobte et trobes en mig de la plaça Cívica de la Universitat i segueixes caminant per dins dels edificis i vas vegent com infinitat de cartells, de pintades, de murals... quan veus que tot això va anunciant activitats culturals, moviments i mogudes (amb els que simpatitzes i amb els que no), idees que semblen tant reals com utòpiques, quan veig tot això, pense: hòstia això si que es una universitat! I pel que fa a les classes i altres gestions... una universitat on participe i rep les llisons amb la meva llengua i, ningú s’estranya tu! (serà que el valencià i el català... calle, calle) I, a més, en acabar eixes classes no et quedes amb la sensació de dir: hòstia quin avorriment, quina pèrdua de temps.


El segon dia, per exemple, la primera par de classe va consistir amb una conferencia de l’Oriol Nel·lo, secretari de Planificació Territorial de la Generalitat. Aquest, amb poc mes d’una hora li va sobrar per deixar tota la gent impressionada, parlant del desenvolupament i la planificación de Catalunya. Al final de la classe, tots, amb la mateixa cara de bocabats que jo, com una cosa improvisada varem començar a aplaudir, la classe simplement fou magistral.


Això si, en tot aquest viatge, es troba a faltar gent com vosaltres.


bessó

Izando las velas

Partimos domingo tres días antes del final de Septiembre de 2008 de la estación de tren de Xeraco, a las quince horas. Anduvimos con fuerte virazón hasta poner nuestro objetivo a 600 km Norte, que era el camino para la Ciudad de Barcelona....

Estas frases son sacadas de un viaje de hace más de quinientos años en el cual unos valientes marineros se enrolaron en una travesía que cambiaria el mundo. En estos momentos un par de personajes han emprendido un viaje igual de arriesgado y lleno de aventuras que relataran en este diario.

Imposible is Nothing

Pirata

Primer port: Snt Quirze del Vallés

Aquestos primer dies per les terres de la veïna Catalonia estan essent millor del que em pensava. Sense, tampoc, res especial a contar, de moment, les rutes segueixen la seva evolució natural, això si, amb un estat d’ànim i unes ganes de conquistar nous ports molt grans.

Barcelona, sense coneixer-la encara, es un port de grans contrastos, una ciutat que et dona vida amb la mateixa velocitat que pot matar-te, es per això, que nosaltres, navegants tranquils, em acabat decidint-nos per atracar el nostre vaixell en un lloc mes tranquil, mes familiar, lluny d’allò que t’empresona, però tant a prop com per disfrutar-la. Sant Quirze es un poble xicotet i rodejat de muntanya, un poble con tants altres que et dona eixa llibertat per no sentir-te presoner de 4 parets.

Per casa tot molt be, amb la Silvia i el Xixo em fent molt bona lliga, dos italians amb els qui allarguem la sobretaula del sopar parlat de moltes coses, aprenent costums de diferents, però similars països, son gent amb la que dona gust parlar. I amb el company pirata també molt agust, menys quan s’adorm i ja va tot el dia de puto cul (3 dies de 4, no està gens mal) i quan cuina per a mi, per a ell i pel veí amb una casola de dos racions.

Pròxim port... La universitat.

----------