Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris novembre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris novembre. Mostrar tots els missatges

dimecres, 3 de desembre del 2008

La caiguda es important, però el que ralment importa es l'aterratge.

Després de sis anys fora de casa, fora d’Orba; no em planteje, de moment, tornar a casa, tornar a Orba. Pensar que ja esta tot fet, que tinc una carrera i, en el millor dels casos tindria un curro. Que tinc uns amics i una família als qui estime, que m’estimen. Això ho tinc ho tindré sempre. Es per això que he decidit marxar, sense fugir de res, però en busca de tot.

Quedar-me al lloc on em vaig criar significava condicionar el meu futur a al atzar d’una rutina i una incapacitat de sorpresa que ofega. Un lloc però, al que tinc la necessitat i el desig de tornar sempre, perquè m’ofega, però em dona molta, molta vida. Es per això que en dies com avui estic desitjant agafar el tren per tornar a veure a tota la gent, abraçar-la, parlar i riure, intercanviar opinions, recordar el passat, reviure el present i construir el futur.

I després d’uns dies escapar en busca d’un nou aire. Agafar el camí que m’il•lusiona, el que m’ha fet conèixer nous llocs, noves mentalitats, nous problemes i noves solucions, nova gent i noves coincidències. Coincidències, a vegades tant puntuals, que pot ser sols s’expliquen des del destí. O pot ser no. Però aquest, de moment, es el camí; que no la meta.

bessó.

dissabte, 29 de novembre del 2008

Odi i esperança.

Avui em torne a fer reso d’una noticia des de València. D’una altra mala noticia, una noticia que ni es nova ni em sorprèn. Una noticia que sols pot fer que despertar l’odi i l’esperança.

Ahir, al igual que fa aproximadament un any, la merda de govern que tenim va decidir amb la mateixa prepotència que sempre,i el beneplàcit des de Madrid, que els habitants d’una altra zona del País València ja no podrien veure la televisió publica catalana.

Aquest es el país en el que vivim, aquest es el govern que tenim, tristament el que votem (voteu). Un país que en poc mes d’un any ha rebut amb els braços oberts i, el cervell tancat; a 100.000 retors i un papa, a milers de tripulants de polo verd i cubata en mà, al circ de la formula 1 i a Calatrava i les seves xapuses faraòniques.

Un país on paradoxalment no sempre es pot estudiar amb la llengua autòctona. Un territori al que li cauen PAI’s al mateix ritmes que denuncies, i que no entén de desenvolupament sostenible (i no perquè a partir d’ara diuen que es diu desenrotllament sostenible, gracies acadèmia valenciana!). Uns ciutadans que pagen impostos per a centres de salut concertats, barracons com a col•legis i autopiestes de peatge per tot arreu. Un govern que boicoteja l’educació i persegueix als professors que no donen classes d’educació a la ciutadania en anglès. Una tele que manipula. I una societat que dorm, però algún dia el pollastre cantarà mes fort que mai. I despertarem!

bessó

divendres, 21 de novembre del 2008

De les "Histories del Paradís" al Paradís del Montseny


Després de conèixer Girona m’he fet a la idea de no tornar a deixar passar cap oportunitat per pèdrem per algún racó de Catalunya. Així que dimecres, després de la classe de SIG, demane opinió i consell a la Mireia i, me’l dona.

- El Montseny. Es a prop i es molt maco. Això si, hauràs de fer transbordaments, anar fins a Sabadell, agafar la Renfe, ohhh la Renfe, com l’odie, i...

- I baixes en Figueró, agafes la pista que et portarà fins al Bervell i d’ahí baixes a Aiguafreda. Jo treballe al Parc i em conec la zona. Aquesta nit t’envie un mapa amb la ruta que has de fer; afegeix el Lluís.

Abans però, el dijous, vaig a vorer la presentació del primer llibre de Xavi Sarrià, Histories del paradís. Allí, en la Fnac de la Plaça Catalunya, les suaus paraules del Feliu Ventura es senten amb la mateixa força que sempre. Dos valencians presentant un llibre escrit i publicat des de València, en valencià, en català. Allí, en mig de la capital. Pot ser, i a pesar de tot, al sud no estem tant mal. Els ànims i l’esperança ens mantenen desperts. I allí, entre tant de valencià em trobe al Pintat, un vell company de l’institut.

Ara si, com va dir Lluís, ja soc a Figueró. A les 10 del matí el fred es bestial. Se’m passa pel cap la retirada, però això es una solució no-negociable. Així que comence a caminar pels carrers empinats d’aquest poble del Vallès Oriental, carrers que donen pas a un camí ple de revoltes, que desemboquen en una pista forestal, mes empinada i revoltosa si cap. Entre els arbres el sol intenta fer-se notar, però el fred es intens, al igual que la pendent. Poc després, les primeres gotes de suor banyen el meu front. Bona senyal.

Camine. I seguix pujant. La pista cada cop es fa mes llarga i mes empinada. Però camine. I seguix pujant. Ja soc ben amunt. El Lluís em va dir que des de dalt es podien veure els Pirineus nevats. Em pare, mire el sol i m’oriente. Deuen ser allà, al nord. Però el Turó del Tagament, amb els seus 1.050 metres no em deixa veure’ls. Camine. I seguix pujant. Ara si. Allà. Al fons. Alineats. Com un mostrador d’una armeria replet d’armes blanques. Soc al punt mes alt. Estire els braços i puc tocar el cel, però no arribe al cim del Matagalls i del Turó del home, això ho deixe per un altre dia.

Estic cansat, les cames em fan ganxo, i encara he de baixar fins Aiguafreda. Em pare, em prepare l’entrepà i recupere forces. Mire cap al mes enllà. El paisatge es preciós. Les muntanyes infinites. L’exèrcit, vestit de verd amb totes les seves tonalitats, es veu amenaçat per grups de tonalitats mes rogenques. Els de verd s’imposen. Com sempre. Els rogenques son menys, però resisteixen i es fan notar. Com sempre. Alzines i fleixos conviuen en un mateix lloc.

El camí de pujada, roig i polsegós degut a l’erosió de les roques, ja es història. La baixada, per una senda fosca i humida que vesteix les pedres de verd, es fa llarga. Molt llarga. I els genolls, al igual que altres tantes vegades, maleeixen les meves idees, però si el futbet i les seques però aromàtiques muntanyes de La Marina no m’han fet canviar d’opinió, tampoc ho farà aquest paradís.

Al final, la Mireia te raó. El Montseny. Es a prop i es molt maco. I com no... la Renfe. Amb retràs.

Gràcies als dos.

I això no es res, encara queden Els Volcans de La Garrotxa, Les Terres del Ebre, la Vall de Nuria... I mes Montseny.

bessó.

dimecres, 19 de novembre del 2008

Una espanya plural, on?

¿I les classes en quin idioma son? ¿i com entregues els treballs? ¿i la gent estrangera que? Jo he anat a Barcelona i sols m’han parlat català (i jo a València i sols m’han parlat castellà)... son comentaris que he escoltat tantes vegades, son temes dels que he opinat tantes vegades, però sobretot son temes dels que aquestos dies he trobat les dos vessants mes tristes.

Aquestos dies en classe, hi ha hagut una petita discussió sobre l’idioma en que s’haurien d’impartir les classes. Es clar que hi ha gent que entendre el català li costa, però la solució, pense que no passa per renunciar a la llengua autòctona, ni molt menys justificar-ho amb temes de respecte als companys, quan l’únic que es pretén es rebre les classes en castellà. Tampoc la solució passar per fer invisible a la resta de companys i donar totes les classes en català, ni molt menys convidar-los a anar-se’n a Madrid. La solució es molt mes complexa i, en cap moment passa per imposar. Es per això que al igual que hi ha gent que no vol que l’imposen el català, jo tampoc vull que m’imposen el castellà i, no per temes d’odi al castellà ni a espanya ni cap tonteria així; simplement per qüestions de respecte a la meva llengua, amb la que millor m’expresse i, mes important, amb la que fa 24 anys que em comunique.

Ahir, mentre feia esport casi m’agafa un infart i, no sols del cansament. Entre emissora i emissora sent alguna cosa d’unes ambaixades de Catalunya arreu del món. Es clar, el tema m’interessava, però de sobte: “la moda de los catalanes estos, de crear embajadas”, “embajadas donde trabajan sus amigos”, “que cobran tantos miles euros als mes” bla, bla, bla. Clar, ací el tema ja canvia, la noticia ja no era la de la creació d’unes Cases Catalunya arreu del mon, de fet ja no era ni noticia, era un atac directe.

I ara, a part de preguntar-me si espanya te ambaixades, de qui treballa ahi, de molt cobren... em ve al cap eixa espanya plural, de la diversitat cultural, la espanya de la transició i de les autonomies, la espanya de les llibertats... la mateixa espanya que engloba baix una sola cultura, una sola llengua i una sola bandera.

I, per acabar, algú dirà, si, però es que els catalans fan el mateix o pitjor. Si, alguns fan el mateix. Però es que els dos sabem quina es la conclusió...

bessó

dimarts, 11 de novembre del 2008

Tornar al Sud, tornar a casa.


Ja en tenia ganes! Sols han segut quatre dies, quatre dies que han passat volant.

Disfrutant de la gent, dels pares i de les histories del mes grans dels “bessons”, que ja ha partit camí d’Amèrica, d’esperem, una nova Amèrica. Tornar a fer el que mes m’agrada, tornar a jugar alguns partits amb els amics de sempre, amb el nostre equip i, comentar les jugades entre birra i birra, i alguna cassalla. Deixar-me perdre per les velles sendes que rodegen Orba, acompanyat en tot moment pel Ponent, veient-lo córrer d’un costat a d’altre, amagant-se i deixant-se trobar, entre romers i coscolls.

Agafar el cotxe i partir mes al sud si cap, allà on hi ha mes dàtils que palmeres. I saludar i abraçar a la gent, per tornar a fer broma tot seguit i, al mateix temps parlar d’altres coses, del futur i del passat. Alçar-me d’un llit prestat i tornar a esperar i, tornar a pensar que potser els teus minuts no tenen 60 segons con els de la resta de la gent. Tornar a fer unes birres a la gespa, dinar a la cantina i, veure mes gent.

I hores després tonar cap a Orba, tornar cap a casa; anar a Gandia i, agafar un tren que em portarà a València. I es ahí on comencen a aparèixer els moments d’aquestos quatre dies, just en el mateix moment on comencen a desaparèixer les ganes d’anar-me’n, però es el camí que he triat, el que em toca i el que vull. I en la plaça Xuquer deixar-nos embolicar entre birra i birra i, al final, tancar els ulls i tornar a veure la lluna, la Lluna de València.

bessó.