De les "Histories del Paradís" al Paradís del Montseny

Després de conèixer Girona m’he fet a la idea de no tornar a deixar passar cap oportunitat per pèdrem per algún racó de Catalunya. Així que dimecres, després de la classe de SIG, demane opinió i consell a la Mireia i, me’l dona.

- El Montseny. Es a prop i es molt maco. Això si, hauràs de fer transbordaments, anar fins a Sabadell, agafar la Renfe, ohhh la Renfe, com l’odie, i...

- I baixes en Figueró, agafes la pista que et portarà fins al Bervell i d’ahí baixes a Aiguafreda. Jo treballe al Parc i em conec la zona. Aquesta nit t’envie un mapa amb la ruta que has de fer; afegeix el Lluís.

Abans però, el dijous, vaig a vorer la presentació del primer llibre de Xavi Sarrià, Histories del paradís. Allí, en la Fnac de la Plaça Catalunya, les suaus paraules del Feliu Ventura es senten amb la mateixa força que sempre. Dos valencians presentant un llibre escrit i publicat des de València, en valencià, en català. Allí, en mig de la capital. Pot ser, i a pesar de tot, al sud no estem tant mal. Els ànims i l’esperança ens mantenen desperts. I allí, entre tant de valencià em trobe al Pintat, un vell company de l’institut.

Ara si, com va dir Lluís, ja soc a Figueró. A les 10 del matí el fred es bestial. Se’m passa pel cap la retirada, però això es una solució no-negociable. Així que comence a caminar pels carrers empinats d’aquest poble del Vallès Oriental, carrers que donen pas a un camí ple de revoltes, que desemboquen en una pista forestal, mes empinada i revoltosa si cap. Entre els arbres el sol intenta fer-se notar, però el fred es intens, al igual que la pendent. Poc després, les primeres gotes de suor banyen el meu front. Bona senyal.

Camine. I seguix pujant. La pista cada cop es fa mes llarga i mes empinada. Però camine. I seguix pujant. Ja soc ben amunt. El Lluís em va dir que des de dalt es podien veure els Pirineus nevats. Em pare, mire el sol i m’oriente. Deuen ser allà, al nord. Però el Turó del Tagament, amb els seus 1.050 metres no em deixa veure’ls. Camine. I seguix pujant. Ara si. Allà. Al fons. Alineats. Com un mostrador d’una armeria replet d’armes blanques. Soc al punt mes alt. Estire els braços i puc tocar el cel, però no arribe al cim del Matagalls i del Turó del home, això ho deixe per un altre dia.

Estic cansat, les cames em fan ganxo, i encara he de baixar fins Aiguafreda. Em pare, em prepare l’entrepà i recupere forces. Mire cap al mes enllà. El paisatge es preciós. Les muntanyes infinites. L’exèrcit, vestit de verd amb totes les seves tonalitats, es veu amenaçat per grups de tonalitats mes rogenques. Els de verd s’imposen. Com sempre. Els rogenques son menys, però resisteixen i es fan notar. Com sempre. Alzines i fleixos conviuen en un mateix lloc.

El camí de pujada, roig i polsegós degut a l’erosió de les roques, ja es història. La baixada, per una senda fosca i humida que vesteix les pedres de verd, es fa llarga. Molt llarga. I els genolls, al igual que altres tantes vegades, maleeixen les meves idees, però si el futbet i les seques però aromàtiques muntanyes de La Marina no m’han fet canviar d’opinió, tampoc ho farà aquest paradís.

Al final, la Mireia te raó. El Montseny. Es a prop i es molt maco. I com no... la Renfe. Amb retràs.

Gràcies als dos.

I això no es res, encara queden Els Volcans de La Garrotxa, Les Terres del Ebre, la Vall de Nuria... I mes Montseny.

bessó.