Un any, i pensar que tan sols fa un any que ens coneixem. Un any. Curt però intens. Ple de bons i dolents moments. D’encerts i de cagades. De llàgrimes i somriures. De confessions i de silencis. Un any carregat d’amistat. Ara però, un altra vegada, ha arribat el moment del adèu.
I ahir, camí d'Elx, mentre tu feies sentir amb mes força que mai eixa cançó d’Amaral i, a mi se’m venien al cap els camins que ara s’esvaeixen, camins que em de fer sols; les paraules s’apagaven, els sentiments eixien a flor de pell i els ulls es tornàvem brillants. Poc després et tornava a abraçar com si no ens tinguéssim que veure mes. Ens giràvem i, sense pronunciar paraula, però diguent-ho tot, cadascú agafàvem el nostre camí. Eixe es el preu que em de pagar. El preu d’una amistat feta a base de colps. Una amistat forta.
Ara cal seguir regant aquesta llavor. Les arrels son fortes, però de res serviran si no les seguim cuidant. Es per això que el 30 ja ens tindràs al Pintxos i a mi per ahi dalt. Les coincidències o el destí varen fer que un dia tots tres ens trobarem. Donar-li continuïtat a aquesta amistat ja sols depèn de nosaltres.
bessó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada