Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris desembre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris desembre. Mostrar tots els missatges

dimecres, 24 de desembre del 2008

Des de el tren. Cami de casa.

Soc en un Regional Express que m’acompanyarà durant les 5 hores que em separen de la meva gent. Intente tancar el ulls durant dos horetes, despertar i pensar que torne a ser en Sants, aquesta vegada però, amb un billet d’euromed, i que tan sols tinc 3 hores de viatge. Però res, no hi ha forma. Son vacances, les escoles tanquen, i la gent mes jove s’apodera del espai públic, també del transport. Però... aquest transport es públic? I, si es de Renfe... es transport? Deixe córrer la imaginació. Aquest cap de setmana he llegit massa. En fi, que algú s’ha apoderat del meu espai privat i no he pogut tancar els ulls.

Hores després creuem l’Ebre i, en la propera parada, la tranquil•litat necessària que havíem obtingut els soldats de llibre en mà es veu truncada per una parella de veterans. Aquestos disparen paraules en forma de crits. Son un al costat del altre, però te igual. La dona imposa i l’home remuga, però acata ordres. La situació es molesta i al mateix temps divertida, fins i tot familiar. Em ve al cap la imatge del meu avi pel mig del carrer camí de la fusteria, amb les mans darrere i el cap caxo. Tinc ganes de veure’l, i se m‘escapa un somriure de complicitat amb aquest homenet.

La gent jove, al tren sempre te alguna cosa estúpida que contar-se, i quan mes insignificant siga la conversa, mes cridaran per fer partícips a tots els veïns de seient. Això ho fa la gent jove de tots els llocs. Però si algun dia veieu una parella de gent major, on la dona crida i el home remuga amb veu baixa però obeeix, no ho dubteu, son valencians. Això es tant nostres com la paella. Tant típic (ojo, que no dic nostre) com les obres de Calatrava per València.

bessó.

dijous, 18 de desembre del 2008

Contra l’exèrcit de Papa Noel, cohesió social.


La primera vegada que vaig sentir això de fer cagar el tió em vaig quedar descol•locat (al igual que quan ens varen manar dissenyar espais per la cohesió social)

El Tió de Nadal es un personatge de la mitologia catalana lligada al Nadal, al igual que ho es també el caganer. Una espècie de Pare Noel sense marca, però amb història e identitat pròpia d’un poble. També ho son el Olentzero en Euskadi i el Esteru per terres càntabres. Fer cagar el tió no mes que un altra forma de premiar la il•lusió dels mes nanos de casa, de fer-los partícips d’una tradició que passa de pares a fills, no de marques a billets.

Aquí podeu veure la celebració del Caga Tió

Caga tió
ametlles i torró
no caguis arangades
que són massa salades
caga torrons
que són més bons
Caga tió
ametlles i torró
si no vols cagar
et donaré un cop de bastó

bessó.

diumenge, 14 de desembre del 2008

El primer derbi. (des de el bar i el carrer)


Encara son quarts de vuit. Falten mes de dues hores pel partit, però en la Travessera de les Corts ja es respira ambient de festa i optimisme, jo m’incline mes pel desig. La prudència. No les tinc totes amb mi, la veritat. Mentre es fa l’hora ens deixem pedre entre la multitud i anem contagiant-nos de l’ambient. Els voltants del camp son plens. De persones i de crits. De festa. Nosaltres, de portes cap a fora, en formem part.

Es respira tensió. Ganes. El primers nervis envaeixen el cos. Als bars la gent s’acumula. Crida. Però quatre carres mes enllà del bullici, ni raste del partit. Tot es normalitat. Decidim anar al que haguera pogut ser el nostre bar (mira que aquest pis haguera pogut ser el nostre!), fem unes birres i pirem. Canviem. Trobem ell lloc perfecte. Son un quart de deu i ens trobem asseguts la taula d’un bar, amb la tele just davant de nosaltres i pareix ser que prou tranquils. Però a dos quarts la gent comença a moure’s.

- Aquí no fem el futbol, nosaltres ens anem al camp, diu el cambrer.

Falta mig hora i ens trobem al mig de Les Corts, plovent i sense bar. Tots pareixen anar al camp. Ací, el primer que vegem. Entrem i continuem amb les birretes i les braves. Hora i mitja després la tensió i els nervis comencen a aparèixer. El que hores abans era festa i optimisme per alguns i, desig i prudència per a altres, ara es tensió per a tots.

Minuts després eufòria. Tranquil•litat.

bessó.