Política de verbena. Euskadi.

Ja fa 3 dies des de que la ciutadania basca va expressar la seva opinió. La ciutadania a la que varen deixar votar (ojo, que parle de votar), no tota, es clar. Democracia, diuen. Hem tingut tres dies per intoxicar-nos amb la premsa estatal. Fart de veure un carro de titulars on s’escriu amb lletres, quant mes grans millors, això de: “El pueblo vasco ha votado el cambio” i “Caen 30 años de gobierno nacionalista”, bla, bla, bla... jo també vull unir-me a aquesta festa de la mitja veritat (o de la mentira absoluta).

El pueblo vasco ha votado el cambio. Anem a veure. El PNV obté gairebé el 38% dels vots i 30 escons (un mes que les eleccions anteriors), la suma de nacionalistes (bascos), sense contar el vot nul (de l'esquerra abertzale), es del 51’8%. Fem comptes. Igual no hi ha tant de canvi. I si això li sumen el vot nul que es pràcticament un 9% ... Igual no hi ha canvi.

Caen 30 años de gobierno nacionalista. Ah, pues si! Ahí si que tenen raó. Però obliden que s’han unit dos partits, que en la resta de l’estat es porten a parir, mes un, que mes que un partit pareix un programa de (salsa) Rosa.

Clar, que algú podrà dir que en altres llocs ens aliaríem en una puta de cabaret en tal de fer fora el PP. Si, això es cert. Però el cas d’Euskadi es diferent. Si rojos y azules estan en una guerra constant en tota la resta de territoris, per favor, que siguen coherents. Euskadi no es una excepció. O si?

Que pacten tres partits nacionalistes (españoles) per fer fora un sol partit nacionalista (basc) sols te una explicació. La meitat de la població basca pensa en Basc. Com en tota la (curta) història de la nostra democràcia. El canvi, de moment, no s’ha produït.

I posats a pactes estranys... jo en propose un de nou: que pacten Betis i Sevilla, i facen fora al Athletic de la final de copa. I la final que siga en Madrid, fem una paella de germanor, ballem sevillanes i després, amb copa i puro inclosos, ens anem a las Ventas. Olé.

bessó

Collserola. Aire pur i verd.

Ahir la nit fou tranquil•la, sopar en casa d’uns companys de classe del Belijar. Al voltant de la taula gent de les Illes, gallecs, valencians... compartim menjar, rises i opinions. Diumenge. Toca el despertador, però una vegada mes, i ja en van unes quantes aquesta setmana, l’apage. No vaig a alçar-me, encara no. Hores desprès, i fart de pegar voltes pel llit, em lleve. No vaig a pedre el diumenge ací, tampoc al sofà amb el soroll estrident que anuncia cadascun dels gols de cada equip, i molt menys, vaig a barallar-me amb el turistes per un metre quadrat d’espai vital entre els carrers de Ciutat Vella. Avui, no. Avui va a pegar-me l’aire, que falta em fa. Avui, Collserola. Aire pur i verd.

A la cuina una barra de pa espera que algú li tire mos, sinó, el temps, com fa uns quants anys, acabarà per convertir-la en garrot i pa dur. A la nevera sobrassada i uns pots de cervesa. Sempre que baixe a Orba la meva avia em carrega de sobrassada de Laguar, hi ha a qui regalen altres coses. Així que a la motxilla una barrà de pa amb sobrassada, una birra i una botella d’aigua. I es que, com va dir algú anit, ja esta be de chorizos, sobrassada de la terra, home!

El comboi, amb les seves dos acceptacions, em porta fins al Baixador de Vallvidrea, allí comence a caminar. A vegades m’agrada caminar sol. Avui però, m’acompanya un seguit de núvols que amenacen aigua. Tant me fa. Plouria sobre mullat. Mentre camine, i ni que siga durant unes hores, lleve del cap totes les cabòries que han fet de mi un tall de nervis aquesta setmana: treballs, beques, contractes i demés històries. Al mateix temps, omplic el buit que han deixat d’aire pur i verd, verd esperança.

Al altra part de barranc, la Torre de Collserola i el Tibidabo. Em desvie de la ruta marcada i vaig en busca d’ells. Des de el Tibidabo puc veure, que no tindre, a Barcelona al meus peus. A la dreta Montjuic, l’Estadi Olímpic i el Camp nou; a l’esquera les 3 xemeneies del Besós, la torre Agbar i la Sagrada Família dibuixen la Diagonal. Al meu voltant atraccions, tendes, gent xillant, turistes amb xangles (amb que collons pensen, aquesta gent?)... em conviden a apartar-me una mica. Al mateix lloc, un ciclista, que possiblement haja fet el mateix camí que jo, ompli els pulmos d’un nou aire. Ell també busca tranquil•litat en mig de tot aquest caos. Abans, diuen, la burgesia catalana pujava amb funicular.

Avui he decidit caminar sol. Nobstant em falta algú. No hi ha qui m’espente, no hi ha qui s’amage i es deixe trobar, no hi ha ningú que em fa riure i maleir... avui el Ponent, un altra vegada, haurà eixit a passejar amb els pares. Al fons, tampoc es sent el xiulit amb el que Nano ens reunia a tots, ni les cançons de Dani, ni el plato-pum de Jau i els seus quatre caçadors impacients, ni el en mi pueblo esto en mi pueblo lo otro de Fran. Caxirulo, navaixa i botella de vi en mà. Aquestes eren les nostres eixides de camp durant la carrera. Mentre baixe cap a la ciutat se’m venen al cap tota aquesta gent. I se m'escapa alguna rialla que altra. Quins moments!

Hores després soc a casa. Dutxa i a veure el futbol. Des de la capital creuen, i, desgraciadament, em fan creure, que es possible. Al Calderón, quan queden 5 minuts el Kun fa alçar tots els aficcionats del seient. Jo també m’alce, però per anar-me’n a casa. A fer la ma, home! Demà serà un altre dia. Un altra setmana.

bessó

La caiguda es important, però el que ralment importa es l'aterratge.

Després de sis anys fora de casa, fora d’Orba; no em planteje, de moment, tornar a casa, tornar a Orba. Pensar que ja esta tot fet, que tinc una carrera i, en el millor dels casos tindria un curro. Que tinc uns amics i una família als qui estime, que m’estimen. Això ho tinc ho tindré sempre. Es per això que he decidit marxar, sense fugir de res, però en busca de tot.

Quedar-me al lloc on em vaig criar significava condicionar el meu futur a al atzar d’una rutina i una incapacitat de sorpresa que ofega. Un lloc però, al que tinc la necessitat i el desig de tornar sempre, perquè m’ofega, però em dona molta, molta vida. Es per això que en dies com avui estic desitjant agafar el tren per tornar a veure a tota la gent, abraçar-la, parlar i riure, intercanviar opinions, recordar el passat, reviure el present i construir el futur.

I després d’uns dies escapar en busca d’un nou aire. Agafar el camí que m’il•lusiona, el que m’ha fet conèixer nous llocs, noves mentalitats, nous problemes i noves solucions, nova gent i noves coincidències. Coincidències, a vegades tant puntuals, que pot ser sols s’expliquen des del destí. O pot ser no. Però aquest, de moment, es el camí; que no la meta.

bessó.

Odi i esperança.

Avui em torne a fer reso d’una noticia des de València. D’una altra mala noticia, una noticia que ni es nova ni em sorprèn. Una noticia que sols pot fer que despertar l’odi i l’esperança.

Ahir, al igual que fa aproximadament un any, la merda de govern que tenim va decidir amb la mateixa prepotència que sempre,i el beneplàcit des de Madrid, que els habitants d’una altra zona del País València ja no podrien veure la televisió publica catalana.

Aquest es el país en el que vivim, aquest es el govern que tenim, tristament el que votem (voteu). Un país que en poc mes d’un any ha rebut amb els braços oberts i, el cervell tancat; a 100.000 retors i un papa, a milers de tripulants de polo verd i cubata en mà, al circ de la formula 1 i a Calatrava i les seves xapuses faraòniques.

Un país on paradoxalment no sempre es pot estudiar amb la llengua autòctona. Un territori al que li cauen PAI’s al mateix ritmes que denuncies, i que no entén de desenvolupament sostenible (i no perquè a partir d’ara diuen que es diu desenrotllament sostenible, gracies acadèmia valenciana!). Uns ciutadans que pagen impostos per a centres de salut concertats, barracons com a col•legis i autopiestes de peatge per tot arreu. Un govern que boicoteja l’educació i persegueix als professors que no donen classes d’educació a la ciutadania en anglès. Una tele que manipula. I una societat que dorm, però algún dia el pollastre cantarà mes fort que mai. I despertarem!

bessó

La bellessa de València no amaga l'estupidessa dels seus governants.

No se massa be com començar a escriure aquesta entrada, però he de fer-ho. Com tots els dies, des de que estic ací en Catalunya, entre a llegir els diaris i altres mitjans per saber com va la vida per ahí València. Ací, per sort, no tinc la possibilitat d’intoxicar-me amb Canal 9 (això si, en dies com aquestos, de fred i aigua, trobe a faltar a la corresponsal de torn ficant-se dins d’un toll d’aigua). La historia es que mentre em feia ressò del que passa per ahi he llegit aquest article.



La qüestió es que el 10é aniversari de la plataforma Salvem el Cabanyal, que estava acordat celebrar-se al Greenspace, on havia d’actuar Xavi Castillo entre d’altres, ha segut censurat (com en temps del Francisco, Camps). Arguments als gestors, amb permís del Ajuntament, no els en falten: detrás de las actuaciones está la defensa de una causa social pura y dura y el ataque a las autoridades. No es sólo música, no es sólo cultura.



Ohhh quin problema. Millor que vingen (sols) grans estrelles de fora i, als valencians que ens donen pel cul, nosaltres ja paguem impostos (i entrades) per a veure’ls. Molt be! I ara jo em pregunte: si en principi hi havia permís, ara per què no hi ha? Per una tal Rita?!


Per cert, això no ha eixit a Canal 9. I tampoc ens deixen veure que els professors de molts instituts es veuen obligats a donar la clase de educación a a ciudadania en angles, professors que treballen en barracons. Tampoc que les obres del Riu Girona estan efectuant-se durant les mateixes dades que fa un any varen petar el riu, es que en agost feia massa calor i no plou. Ni que els Obrint Pas, que canten en català, actuen davant 25.000 persones en Croacia, després d’haver viatjat fins Amèrica Llatina, si te igual ja tenim al Vicente d’OT com a referent de la musica en valencià. Per cert, a que si que sabeu tots que avui el Camps ha estrenat una corbata nova? I que la Rita seguix diguen hola en valencia! Això si que es important.

bessó

Primer mes.

Poc dalt o baix ja fa un mes que estem per terres catalanes, així que com a data simbòlica, mes que com a data significativa, pense que es pot passar balanç, almenys a nivell personal.


Les vivències ací estan essent millor del que em pensava, com vaig dir en un dels primers escrits: sense res especial a contar, però disfrutant del dia a dia amb situacions molt diferents a les d’Elx. Ací en acabar classe no surt el paiaso de torn (diga-li Pepo, Dani, Dàmaris o Bessó) a fer-se notar. Tampoc es fa cap processó cap a cap bar en concret, ni tinc al meu company d’aventures que m’ha acompanyat durant els últims 9 anys (que es diu pronte!)!


En aquesta situació o t’inventes alguna cosa per distraure’t o pots ser víctima de tu mateix; però es just ahí on entra en joc el paper de la nova gent que he conegut, de la que m’acompanya, el paper de Peter i els italians (Xitxo i Silvia), que fan que cada vegada que ens sentem a menjar a taula siga molt mes que un dinar o un sopar. Ells, que fan que el viatge amb els F. Catalans quan ens escapem a Barna i ens deixem perdre pels carrers de Gràcia i el Raval semble mes curt, o quan anem a fer unes birres a l’Ovella Negra. També el paper de la gent que estic coneixent, eixos amb els qui demà aniré a veure Montserrat, també els que han deixat caure que algun dia faran d’amfitrions i ens ensenyaran la zona dels volcans... tots ells, amb els qui debatré “politiques urbanes aplicades a ciutats disperses” i seguiré la batalla (que de moment guanyem) contra el MiraMon.


I ja no sols la nova gent. De res em valdria aquesta gent si (qüasi) tots els dies no parlara amb algún dels “datils” que he conegut durant aquestos anys. Si quan mirés fotos dels moments compartits no se’m plenara la cara amb un somriure, o si quan rebera algun sms de Polònia o Alemanya no pensara que les arrels son fortes. I amb tots aquestos casos em ve el mateix pensament: durant 6 anys he estat rodejat de paiasos als qui estime, això si, hi ha 3 de ben especials!


Tot això, i la seguritat de que estic fent el que volia fer (i que a més m’agrada), li dona a aquesta aventura un sentit, un futur.

bessó.

impresions.

.
Podrieu pensar que el que mes m’ha impresionat de Barcelona son els seus carrers, els seus bars (amb els seus preus)... o, fins i tot, el seu entramat social, que permet veure com enfront de la Bolsa de Catalunya cuatre peixos grossos es fregen les mas, mentre just al seu costat, algú busca peix entre la bolsa de fem. Si penseu això esteu ben enganyats, d’això, per sort o per desgràcia ja en tenia una mínima idea. Encara que semble mentida, vaig a parlar-vos de la universitat.


Quan et passes 6 anys en un port que i l’acabes coneixent pam a pam i, en tot eixe temps, en tot eixe territori, no veus cap senyal de

desobencia

, de desorde i, desobte et trobes en mig de la plaça Cívica de la Universitat i segueixes caminant per dins dels edificis i vas vegent com infinitat de cartells, de pintades, de murals... quan veus que tot això va anunciant activitats culturals, moviments i mogudes (amb els que simpatitzes i amb els que no), idees que semblen tant reals com utòpiques, quan veig tot això, pense: hòstia això si que es una universitat! I pel que fa a les classes i altres gestions... una universitat on participe i rep les llisons amb la meva llengua i, ningú s’estranya tu! (serà que el valencià i el català... calle, calle) I, a més, en acabar eixes classes no et quedes amb la sensació de dir: hòstia quin avorriment, quina pèrdua de temps.


El segon dia, per exemple, la primera par de classe va consistir amb una conferencia de l’Oriol Nel·lo, secretari de Planificació Territorial de la Generalitat. Aquest, amb poc mes d’una hora li va sobrar per deixar tota la gent impressionada, parlant del desenvolupament i la planificación de Catalunya. Al final de la classe, tots, amb la mateixa cara de bocabats que jo, com una cosa improvisada varem començar a aplaudir, la classe simplement fou magistral.


Això si, en tot aquest viatge, es troba a faltar gent com vosaltres.


bessó

Primer port: Snt Quirze del Vallés

Aquestos primer dies per les terres de la veïna Catalonia estan essent millor del que em pensava. Sense, tampoc, res especial a contar, de moment, les rutes segueixen la seva evolució natural, això si, amb un estat d’ànim i unes ganes de conquistar nous ports molt grans.

Barcelona, sense coneixer-la encara, es un port de grans contrastos, una ciutat que et dona vida amb la mateixa velocitat que pot matar-te, es per això, que nosaltres, navegants tranquils, em acabat decidint-nos per atracar el nostre vaixell en un lloc mes tranquil, mes familiar, lluny d’allò que t’empresona, però tant a prop com per disfrutar-la. Sant Quirze es un poble xicotet i rodejat de muntanya, un poble con tants altres que et dona eixa llibertat per no sentir-te presoner de 4 parets.

Per casa tot molt be, amb la Silvia i el Xixo em fent molt bona lliga, dos italians amb els qui allarguem la sobretaula del sopar parlat de moltes coses, aprenent costums de diferents, però similars països, son gent amb la que dona gust parlar. I amb el company pirata també molt agust, menys quan s’adorm i ja va tot el dia de puto cul (3 dies de 4, no està gens mal) i quan cuina per a mi, per a ell i pel veí amb una casola de dos racions.

Pròxim port... La universitat.

----------