Collserola. Aire pur i verd.

Ahir la nit fou tranquil•la, sopar en casa d’uns companys de classe del Belijar. Al voltant de la taula gent de les Illes, gallecs, valencians... compartim menjar, rises i opinions. Diumenge. Toca el despertador, però una vegada mes, i ja en van unes quantes aquesta setmana, l’apage. No vaig a alçar-me, encara no. Hores desprès, i fart de pegar voltes pel llit, em lleve. No vaig a pedre el diumenge ací, tampoc al sofà amb el soroll estrident que anuncia cadascun dels gols de cada equip, i molt menys, vaig a barallar-me amb el turistes per un metre quadrat d’espai vital entre els carrers de Ciutat Vella. Avui, no. Avui va a pegar-me l’aire, que falta em fa. Avui, Collserola. Aire pur i verd.

A la cuina una barra de pa espera que algú li tire mos, sinó, el temps, com fa uns quants anys, acabarà per convertir-la en garrot i pa dur. A la nevera sobrassada i uns pots de cervesa. Sempre que baixe a Orba la meva avia em carrega de sobrassada de Laguar, hi ha a qui regalen altres coses. Així que a la motxilla una barrà de pa amb sobrassada, una birra i una botella d’aigua. I es que, com va dir algú anit, ja esta be de chorizos, sobrassada de la terra, home!

El comboi, amb les seves dos acceptacions, em porta fins al Baixador de Vallvidrea, allí comence a caminar. A vegades m’agrada caminar sol. Avui però, m’acompanya un seguit de núvols que amenacen aigua. Tant me fa. Plouria sobre mullat. Mentre camine, i ni que siga durant unes hores, lleve del cap totes les cabòries que han fet de mi un tall de nervis aquesta setmana: treballs, beques, contractes i demés històries. Al mateix temps, omplic el buit que han deixat d’aire pur i verd, verd esperança.

Al altra part de barranc, la Torre de Collserola i el Tibidabo. Em desvie de la ruta marcada i vaig en busca d’ells. Des de el Tibidabo puc veure, que no tindre, a Barcelona al meus peus. A la dreta Montjuic, l’Estadi Olímpic i el Camp nou; a l’esquera les 3 xemeneies del Besós, la torre Agbar i la Sagrada Família dibuixen la Diagonal. Al meu voltant atraccions, tendes, gent xillant, turistes amb xangles (amb que collons pensen, aquesta gent?)... em conviden a apartar-me una mica. Al mateix lloc, un ciclista, que possiblement haja fet el mateix camí que jo, ompli els pulmos d’un nou aire. Ell també busca tranquil•litat en mig de tot aquest caos. Abans, diuen, la burgesia catalana pujava amb funicular.

Avui he decidit caminar sol. Nobstant em falta algú. No hi ha qui m’espente, no hi ha qui s’amage i es deixe trobar, no hi ha ningú que em fa riure i maleir... avui el Ponent, un altra vegada, haurà eixit a passejar amb els pares. Al fons, tampoc es sent el xiulit amb el que Nano ens reunia a tots, ni les cançons de Dani, ni el plato-pum de Jau i els seus quatre caçadors impacients, ni el en mi pueblo esto en mi pueblo lo otro de Fran. Caxirulo, navaixa i botella de vi en mà. Aquestes eren les nostres eixides de camp durant la carrera. Mentre baixe cap a la ciutat se’m venen al cap tota aquesta gent. I se m'escapa alguna rialla que altra. Quins moments!

Hores després soc a casa. Dutxa i a veure el futbol. Des de la capital creuen, i, desgraciadament, em fan creure, que es possible. Al Calderón, quan queden 5 minuts el Kun fa alçar tots els aficcionats del seient. Jo també m’alce, però per anar-me’n a casa. A fer la ma, home! Demà serà un altre dia. Un altra setmana.

bessó

Motius per contiunuar.

Elx s’estranya, i molt. Però amb caps de setmana com aquest, s’agraeix haver triat aquest camí.

Quan quede el dissabte matí per fer un treball de dos horetes, però resulta que la cosa s’allarga, i l’ordinador s’empenya en fer-ho mes llarg, i acabe passant mig dia, dinar inclòs, rient i fent conya. I en algun moment, fins i tot, deixe de ser l'Ignasi per convertir-me en un timit Bessó. Quan la confiança va deixant pas a tot això...

Quan diumenge de matinada em lleve d’hora amb la il•lusió d'agafar un tren, que no se si eixirà, però tinc igual, vull anar fins a Sant Celoni, i allí m’arrepleguen i passe 4 hores coneixent el Parc del Montseny. I després em conviden a dinar amb la família i els mes nanos de casa, i em pose a jugar amb ells. I parle, i es explique que faig ací, com es la meva terra, i ells m’expliquen la seva...

Quan en un cap de setmana em passa això, i, se’m passa pel cap que, pot ser, aquesta gent comença a deixar de ser companys de classe per convertir-se en amics, sols puc dir:

Gracies a tots dos.

Sols puc somiar:

Que en juny seguiexca tenint motius per estar ací molt de temps.

besso

De les "Histories del Paradís" al Paradís del Montseny

Després de conèixer Girona m’he fet a la idea de no tornar a deixar passar cap oportunitat per pèdrem per algún racó de Catalunya. Així que dimecres, després de la classe de SIG, demane opinió i consell a la Mireia i, me’l dona.

- El Montseny. Es a prop i es molt maco. Això si, hauràs de fer transbordaments, anar fins a Sabadell, agafar la Renfe, ohhh la Renfe, com l’odie, i...

- I baixes en Figueró, agafes la pista que et portarà fins al Bervell i d’ahí baixes a Aiguafreda. Jo treballe al Parc i em conec la zona. Aquesta nit t’envie un mapa amb la ruta que has de fer; afegeix el Lluís.

Abans però, el dijous, vaig a vorer la presentació del primer llibre de Xavi Sarrià, Histories del paradís. Allí, en la Fnac de la Plaça Catalunya, les suaus paraules del Feliu Ventura es senten amb la mateixa força que sempre. Dos valencians presentant un llibre escrit i publicat des de València, en valencià, en català. Allí, en mig de la capital. Pot ser, i a pesar de tot, al sud no estem tant mal. Els ànims i l’esperança ens mantenen desperts. I allí, entre tant de valencià em trobe al Pintat, un vell company de l’institut.

Ara si, com va dir Lluís, ja soc a Figueró. A les 10 del matí el fred es bestial. Se’m passa pel cap la retirada, però això es una solució no-negociable. Així que comence a caminar pels carrers empinats d’aquest poble del Vallès Oriental, carrers que donen pas a un camí ple de revoltes, que desemboquen en una pista forestal, mes empinada i revoltosa si cap. Entre els arbres el sol intenta fer-se notar, però el fred es intens, al igual que la pendent. Poc després, les primeres gotes de suor banyen el meu front. Bona senyal.

Camine. I seguix pujant. La pista cada cop es fa mes llarga i mes empinada. Però camine. I seguix pujant. Ja soc ben amunt. El Lluís em va dir que des de dalt es podien veure els Pirineus nevats. Em pare, mire el sol i m’oriente. Deuen ser allà, al nord. Però el Turó del Tagament, amb els seus 1.050 metres no em deixa veure’ls. Camine. I seguix pujant. Ara si. Allà. Al fons. Alineats. Com un mostrador d’una armeria replet d’armes blanques. Soc al punt mes alt. Estire els braços i puc tocar el cel, però no arribe al cim del Matagalls i del Turó del home, això ho deixe per un altre dia.

Estic cansat, les cames em fan ganxo, i encara he de baixar fins Aiguafreda. Em pare, em prepare l’entrepà i recupere forces. Mire cap al mes enllà. El paisatge es preciós. Les muntanyes infinites. L’exèrcit, vestit de verd amb totes les seves tonalitats, es veu amenaçat per grups de tonalitats mes rogenques. Els de verd s’imposen. Com sempre. Els rogenques son menys, però resisteixen i es fan notar. Com sempre. Alzines i fleixos conviuen en un mateix lloc.

El camí de pujada, roig i polsegós degut a l’erosió de les roques, ja es història. La baixada, per una senda fosca i humida que vesteix les pedres de verd, es fa llarga. Molt llarga. I els genolls, al igual que altres tantes vegades, maleeixen les meves idees, però si el futbet i les seques però aromàtiques muntanyes de La Marina no m’han fet canviar d’opinió, tampoc ho farà aquest paradís.

Al final, la Mireia te raó. El Montseny. Es a prop i es molt maco. I com no... la Renfe. Amb retràs.

Gràcies als dos.

I això no es res, encara queden Els Volcans de La Garrotxa, Les Terres del Ebre, la Vall de Nuria... I mes Montseny.

bessó.