Collserola. Aire pur i verd.

Ahir la nit fou tranquil•la, sopar en casa d’uns companys de classe del Belijar. Al voltant de la taula gent de les Illes, gallecs, valencians... compartim menjar, rises i opinions. Diumenge. Toca el despertador, però una vegada mes, i ja en van unes quantes aquesta setmana, l’apage. No vaig a alçar-me, encara no. Hores desprès, i fart de pegar voltes pel llit, em lleve. No vaig a pedre el diumenge ací, tampoc al sofà amb el soroll estrident que anuncia cadascun dels gols de cada equip, i molt menys, vaig a barallar-me amb el turistes per un metre quadrat d’espai vital entre els carrers de Ciutat Vella. Avui, no. Avui va a pegar-me l’aire, que falta em fa. Avui, Collserola. Aire pur i verd.

A la cuina una barra de pa espera que algú li tire mos, sinó, el temps, com fa uns quants anys, acabarà per convertir-la en garrot i pa dur. A la nevera sobrassada i uns pots de cervesa. Sempre que baixe a Orba la meva avia em carrega de sobrassada de Laguar, hi ha a qui regalen altres coses. Així que a la motxilla una barrà de pa amb sobrassada, una birra i una botella d’aigua. I es que, com va dir algú anit, ja esta be de chorizos, sobrassada de la terra, home!

El comboi, amb les seves dos acceptacions, em porta fins al Baixador de Vallvidrea, allí comence a caminar. A vegades m’agrada caminar sol. Avui però, m’acompanya un seguit de núvols que amenacen aigua. Tant me fa. Plouria sobre mullat. Mentre camine, i ni que siga durant unes hores, lleve del cap totes les cabòries que han fet de mi un tall de nervis aquesta setmana: treballs, beques, contractes i demés històries. Al mateix temps, omplic el buit que han deixat d’aire pur i verd, verd esperança.

Al altra part de barranc, la Torre de Collserola i el Tibidabo. Em desvie de la ruta marcada i vaig en busca d’ells. Des de el Tibidabo puc veure, que no tindre, a Barcelona al meus peus. A la dreta Montjuic, l’Estadi Olímpic i el Camp nou; a l’esquera les 3 xemeneies del Besós, la torre Agbar i la Sagrada Família dibuixen la Diagonal. Al meu voltant atraccions, tendes, gent xillant, turistes amb xangles (amb que collons pensen, aquesta gent?)... em conviden a apartar-me una mica. Al mateix lloc, un ciclista, que possiblement haja fet el mateix camí que jo, ompli els pulmos d’un nou aire. Ell també busca tranquil•litat en mig de tot aquest caos. Abans, diuen, la burgesia catalana pujava amb funicular.

Avui he decidit caminar sol. Nobstant em falta algú. No hi ha qui m’espente, no hi ha qui s’amage i es deixe trobar, no hi ha ningú que em fa riure i maleir... avui el Ponent, un altra vegada, haurà eixit a passejar amb els pares. Al fons, tampoc es sent el xiulit amb el que Nano ens reunia a tots, ni les cançons de Dani, ni el plato-pum de Jau i els seus quatre caçadors impacients, ni el en mi pueblo esto en mi pueblo lo otro de Fran. Caxirulo, navaixa i botella de vi en mà. Aquestes eren les nostres eixides de camp durant la carrera. Mentre baixe cap a la ciutat se’m venen al cap tota aquesta gent. I se m'escapa alguna rialla que altra. Quins moments!

Hores després soc a casa. Dutxa i a veure el futbol. Des de la capital creuen, i, desgraciadament, em fan creure, que es possible. Al Calderón, quan queden 5 minuts el Kun fa alçar tots els aficcionats del seient. Jo també m’alce, però per anar-me’n a casa. A fer la ma, home! Demà serà un altre dia. Un altra setmana.

bessó

Amb la meva gent.

Ara que he tornat
refaig els caminars
pels carrers i les places
del lloc on em vaig criar

I torne a escoltar totes eixe repertori de conyes i burles. Nosaltres ja no ens saludem. Directament ens peguem una punyalà. I ens agrada. Estem acostumats. Ho necessitem.

- T’has comprat una sudadera i te’n han venut dos. Es mes guapa per dins que per fora! Es reversible?
- Que no, pesats!

- El cabró del meu cosí, jo esperant-lo un hora fora i ell fent-se birres dins. Cada vegada que entrava a buscar-lo en tenia una de nova. Es un flipat
- El cabró del meu cosí, en convida a sopar a sa casa i si no m’adone em deixa a mi ací. Se n’anava sense dir res.

- Eres un pesat, Panader!

- Tu has estudiat medi ambient per saber construir en els terrenys on et donen mes peles, cabró.

- Es l’únic que ha aconseguit independitzar-se. Tirant els pares de casa.

- Tu no volies que em pillara la Play, però be que vens a ma casa a jugar.
- Jo no vaig a jugar, sols vaig a provar les demos.

- Tu am sents a mi, eh?

- Feliç Sant Valentín, als tres.


Ja he tingut la meva dosis necessària d’Orba. Aquesta vesprada partit, i punt i seguit. Ja puc pirar tranquil cap a Barna. Sabent que ací (casi) tot continua igual. Sabent que pronte us tornaré a veure. A sofrir. Sabent que pronte em tornareu a veure. A maleir.

bessó.

Espai públic. Nous usos per a la cohesió social.

Per fi (amb tot el que això comporta). Entregat.

Fa vora dos mesos que varem començar aquest treball. Em vaig armar de temps i paciència per empapar-me de tot el que em podia servir. Llegia, reflexionava i escrivia. Llegia, esborrava i, de nou, escrivia. Fins i tot m'agradava. M'agradava seure davant del portàtil i convertir en paraules tots aquelles pensaments. Enviava els documents a les companyes, i elles, algunes, els seus a mi. Jo llegia, reflexionava i escrivia.

Amb les setmanes, tota la il•lusió que vaig dipositar amb eixe treball va anar minvant. Ja no em motivava seure davant del portàtil i convertir en paraules tots aquelles pensaments. Pot ser els pensaments anaven per l'espai públic, però no cap a la cohesió social. Dins la ciutat s'havien format ghettos. Barris.

En això va aparèixer Àfrica. Eixe continent replet d’alegria i que, si mes no, pot semblar un lloc ideal per desconnectar. Per connectar. La costa riallera. De riu(re), si! Però de sobte va acabar, i, com no, tornem al caos de la ciutat dispersa.

Ara, però, ja esta tot fet. Això s’ha acabat. Convertir-se en civitas ja sols depen de nosaltres. Mentres tant, SIG em reclama. Jo em faig esperar. No em queda un altra. Ja sabeu quin pot ser el final. Fa anys que ho dic. (Quins records d'Elx! jejeje)

L’altre dia el protagonista era Quini, però va marcar Eto’o. Bojan esperava a la banqueta. Al costat de Guardiola. Aprenent. Disposat a atacar el futur.

bessó.

Motius per contiunuar.

Elx s’estranya, i molt. Però amb caps de setmana com aquest, s’agraeix haver triat aquest camí.

Quan quede el dissabte matí per fer un treball de dos horetes, però resulta que la cosa s’allarga, i l’ordinador s’empenya en fer-ho mes llarg, i acabe passant mig dia, dinar inclòs, rient i fent conya. I en algun moment, fins i tot, deixe de ser l'Ignasi per convertir-me en un timit Bessó. Quan la confiança va deixant pas a tot això...

Quan diumenge de matinada em lleve d’hora amb la il•lusió d'agafar un tren, que no se si eixirà, però tinc igual, vull anar fins a Sant Celoni, i allí m’arrepleguen i passe 4 hores coneixent el Parc del Montseny. I després em conviden a dinar amb la família i els mes nanos de casa, i em pose a jugar amb ells. I parle, i es explique que faig ací, com es la meva terra, i ells m’expliquen la seva...

Quan en un cap de setmana em passa això, i, se’m passa pel cap que, pot ser, aquesta gent comença a deixar de ser companys de classe per convertir-se en amics, sols puc dir:

Gracies a tots dos.

Sols puc somiar:

Que en juny seguiexca tenint motius per estar ací molt de temps.

besso

Afeinat (Sense curro)

Després de molts dies de desconnexió total i absoluta del estudi, aquesta setmana ha tocat reprendre la feina. Les avaluacions estan al caure, i les paraules e idees queden reservades als textos d’ordenament, sig i Àfrica. Al mateix temps, les il•lusions del futur mes proper, dipositades en el possible treball en una consultoria, queden apartades, desapareixen. Caldrà confiar en algun altra cosa, ja sabem que Barcelona es bona (sols) si la butxaca sona.

Bessó.

Des de el tren. Cami de casa.

Soc en un Regional Express que m’acompanyarà durant les 5 hores que em separen de la meva gent. Intente tancar el ulls durant dos horetes, despertar i pensar que torne a ser en Sants, aquesta vegada però, amb un billet d’euromed, i que tan sols tinc 3 hores de viatge. Però res, no hi ha forma. Son vacances, les escoles tanquen, i la gent mes jove s’apodera del espai públic, també del transport. Però... aquest transport es públic? I, si es de Renfe... es transport? Deixe córrer la imaginació. Aquest cap de setmana he llegit massa. En fi, que algú s’ha apoderat del meu espai privat i no he pogut tancar els ulls.

Hores després creuem l’Ebre i, en la propera parada, la tranquil•litat necessària que havíem obtingut els soldats de llibre en mà es veu truncada per una parella de veterans. Aquestos disparen paraules en forma de crits. Son un al costat del altre, però te igual. La dona imposa i l’home remuga, però acata ordres. La situació es molesta i al mateix temps divertida, fins i tot familiar. Em ve al cap la imatge del meu avi pel mig del carrer camí de la fusteria, amb les mans darrere i el cap caxo. Tinc ganes de veure’l, i se m‘escapa un somriure de complicitat amb aquest homenet.

La gent jove, al tren sempre te alguna cosa estúpida que contar-se, i quan mes insignificant siga la conversa, mes cridaran per fer partícips a tots els veïns de seient. Això ho fa la gent jove de tots els llocs. Però si algun dia veieu una parella de gent major, on la dona crida i el home remuga amb veu baixa però obeeix, no ho dubteu, son valencians. Això es tant nostres com la paella. Tant típic (ojo, que no dic nostre) com les obres de Calatrava per València.

bessó.

El primer derbi. (des de el bar i el carrer)

Encara son quarts de vuit. Falten mes de dues hores pel partit, però en la Travessera de les Corts ja es respira ambient de festa i optimisme, jo m’incline mes pel desig. La prudència. No les tinc totes amb mi, la veritat. Mentre es fa l’hora ens deixem pedre entre la multitud i anem contagiant-nos de l’ambient. Els voltants del camp son plens. De persones i de crits. De festa. Nosaltres, de portes cap a fora, en formem part.

Es respira tensió. Ganes. El primers nervis envaeixen el cos. Als bars la gent s’acumula. Crida. Però quatre carres mes enllà del bullici, ni raste del partit. Tot es normalitat. Decidim anar al que haguera pogut ser el nostre bar (mira que aquest pis haguera pogut ser el nostre!), fem unes birres i pirem. Canviem. Trobem ell lloc perfecte. Son un quart de deu i ens trobem asseguts la taula d’un bar, amb la tele just davant de nosaltres i pareix ser que prou tranquils. Però a dos quarts la gent comença a moure’s.

- Aquí no fem el futbol, nosaltres ens anem al camp, diu el cambrer.

Falta mig hora i ens trobem al mig de Les Corts, plovent i sense bar. Tots pareixen anar al camp. Ací, el primer que vegem. Entrem i continuem amb les birretes i les braves. Hora i mitja després la tensió i els nervis comencen a aparèixer. El que hores abans era festa i optimisme per alguns i, desig i prudència per a altres, ara es tensió per a tots.

Minuts després eufòria. Tranquil•litat.

bessó.

La caiguda es important, però el que ralment importa es l'aterratge.

Després de sis anys fora de casa, fora d’Orba; no em planteje, de moment, tornar a casa, tornar a Orba. Pensar que ja esta tot fet, que tinc una carrera i, en el millor dels casos tindria un curro. Que tinc uns amics i una família als qui estime, que m’estimen. Això ho tinc ho tindré sempre. Es per això que he decidit marxar, sense fugir de res, però en busca de tot.

Quedar-me al lloc on em vaig criar significava condicionar el meu futur a al atzar d’una rutina i una incapacitat de sorpresa que ofega. Un lloc però, al que tinc la necessitat i el desig de tornar sempre, perquè m’ofega, però em dona molta, molta vida. Es per això que en dies com avui estic desitjant agafar el tren per tornar a veure a tota la gent, abraçar-la, parlar i riure, intercanviar opinions, recordar el passat, reviure el present i construir el futur.

I després d’uns dies escapar en busca d’un nou aire. Agafar el camí que m’il•lusiona, el que m’ha fet conèixer nous llocs, noves mentalitats, nous problemes i noves solucions, nova gent i noves coincidències. Coincidències, a vegades tant puntuals, que pot ser sols s’expliquen des del destí. O pot ser no. Però aquest, de moment, es el camí; que no la meta.

bessó.

Odi i esperança.

Avui em torne a fer reso d’una noticia des de València. D’una altra mala noticia, una noticia que ni es nova ni em sorprèn. Una noticia que sols pot fer que despertar l’odi i l’esperança.

Ahir, al igual que fa aproximadament un any, la merda de govern que tenim va decidir amb la mateixa prepotència que sempre,i el beneplàcit des de Madrid, que els habitants d’una altra zona del País València ja no podrien veure la televisió publica catalana.

Aquest es el país en el que vivim, aquest es el govern que tenim, tristament el que votem (voteu). Un país que en poc mes d’un any ha rebut amb els braços oberts i, el cervell tancat; a 100.000 retors i un papa, a milers de tripulants de polo verd i cubata en mà, al circ de la formula 1 i a Calatrava i les seves xapuses faraòniques.

Un país on paradoxalment no sempre es pot estudiar amb la llengua autòctona. Un territori al que li cauen PAI’s al mateix ritmes que denuncies, i que no entén de desenvolupament sostenible (i no perquè a partir d’ara diuen que es diu desenrotllament sostenible, gracies acadèmia valenciana!). Uns ciutadans que pagen impostos per a centres de salut concertats, barracons com a col•legis i autopiestes de peatge per tot arreu. Un govern que boicoteja l’educació i persegueix als professors que no donen classes d’educació a la ciutadania en anglès. Una tele que manipula. I una societat que dorm, però algún dia el pollastre cantarà mes fort que mai. I despertarem!

bessó

De les "Histories del Paradís" al Paradís del Montseny

Després de conèixer Girona m’he fet a la idea de no tornar a deixar passar cap oportunitat per pèdrem per algún racó de Catalunya. Així que dimecres, després de la classe de SIG, demane opinió i consell a la Mireia i, me’l dona.

- El Montseny. Es a prop i es molt maco. Això si, hauràs de fer transbordaments, anar fins a Sabadell, agafar la Renfe, ohhh la Renfe, com l’odie, i...

- I baixes en Figueró, agafes la pista que et portarà fins al Bervell i d’ahí baixes a Aiguafreda. Jo treballe al Parc i em conec la zona. Aquesta nit t’envie un mapa amb la ruta que has de fer; afegeix el Lluís.

Abans però, el dijous, vaig a vorer la presentació del primer llibre de Xavi Sarrià, Histories del paradís. Allí, en la Fnac de la Plaça Catalunya, les suaus paraules del Feliu Ventura es senten amb la mateixa força que sempre. Dos valencians presentant un llibre escrit i publicat des de València, en valencià, en català. Allí, en mig de la capital. Pot ser, i a pesar de tot, al sud no estem tant mal. Els ànims i l’esperança ens mantenen desperts. I allí, entre tant de valencià em trobe al Pintat, un vell company de l’institut.

Ara si, com va dir Lluís, ja soc a Figueró. A les 10 del matí el fred es bestial. Se’m passa pel cap la retirada, però això es una solució no-negociable. Així que comence a caminar pels carrers empinats d’aquest poble del Vallès Oriental, carrers que donen pas a un camí ple de revoltes, que desemboquen en una pista forestal, mes empinada i revoltosa si cap. Entre els arbres el sol intenta fer-se notar, però el fred es intens, al igual que la pendent. Poc després, les primeres gotes de suor banyen el meu front. Bona senyal.

Camine. I seguix pujant. La pista cada cop es fa mes llarga i mes empinada. Però camine. I seguix pujant. Ja soc ben amunt. El Lluís em va dir que des de dalt es podien veure els Pirineus nevats. Em pare, mire el sol i m’oriente. Deuen ser allà, al nord. Però el Turó del Tagament, amb els seus 1.050 metres no em deixa veure’ls. Camine. I seguix pujant. Ara si. Allà. Al fons. Alineats. Com un mostrador d’una armeria replet d’armes blanques. Soc al punt mes alt. Estire els braços i puc tocar el cel, però no arribe al cim del Matagalls i del Turó del home, això ho deixe per un altre dia.

Estic cansat, les cames em fan ganxo, i encara he de baixar fins Aiguafreda. Em pare, em prepare l’entrepà i recupere forces. Mire cap al mes enllà. El paisatge es preciós. Les muntanyes infinites. L’exèrcit, vestit de verd amb totes les seves tonalitats, es veu amenaçat per grups de tonalitats mes rogenques. Els de verd s’imposen. Com sempre. Els rogenques son menys, però resisteixen i es fan notar. Com sempre. Alzines i fleixos conviuen en un mateix lloc.

El camí de pujada, roig i polsegós degut a l’erosió de les roques, ja es història. La baixada, per una senda fosca i humida que vesteix les pedres de verd, es fa llarga. Molt llarga. I els genolls, al igual que altres tantes vegades, maleeixen les meves idees, però si el futbet i les seques però aromàtiques muntanyes de La Marina no m’han fet canviar d’opinió, tampoc ho farà aquest paradís.

Al final, la Mireia te raó. El Montseny. Es a prop i es molt maco. I com no... la Renfe. Amb retràs.

Gràcies als dos.

I això no es res, encara queden Els Volcans de La Garrotxa, Les Terres del Ebre, la Vall de Nuria... I mes Montseny.

bessó.

Una espanya plural, on?

¿I les classes en quin idioma son? ¿i com entregues els treballs? ¿i la gent estrangera que? Jo he anat a Barcelona i sols m’han parlat català (i jo a València i sols m’han parlat castellà)... son comentaris que he escoltat tantes vegades, son temes dels que he opinat tantes vegades, però sobretot son temes dels que aquestos dies he trobat les dos vessants mes tristes.

Aquestos dies en classe, hi ha hagut una petita discussió sobre l’idioma en que s’haurien d’impartir les classes. Es clar que hi ha gent que entendre el català li costa, però la solució, pense que no passa per renunciar a la llengua autòctona, ni molt menys justificar-ho amb temes de respecte als companys, quan l’únic que es pretén es rebre les classes en castellà. Tampoc la solució passar per fer invisible a la resta de companys i donar totes les classes en català, ni molt menys convidar-los a anar-se’n a Madrid. La solució es molt mes complexa i, en cap moment passa per imposar. Es per això que al igual que hi ha gent que no vol que l’imposen el català, jo tampoc vull que m’imposen el castellà i, no per temes d’odi al castellà ni a espanya ni cap tonteria així; simplement per qüestions de respecte a la meva llengua, amb la que millor m’expresse i, mes important, amb la que fa 24 anys que em comunique.

Ahir, mentre feia esport casi m’agafa un infart i, no sols del cansament. Entre emissora i emissora sent alguna cosa d’unes ambaixades de Catalunya arreu del món. Es clar, el tema m’interessava, però de sobte: “la moda de los catalanes estos, de crear embajadas”, “embajadas donde trabajan sus amigos”, “que cobran tantos miles euros als mes” bla, bla, bla. Clar, ací el tema ja canvia, la noticia ja no era la de la creació d’unes Cases Catalunya arreu del mon, de fet ja no era ni noticia, era un atac directe.

I ara, a part de preguntar-me si espanya te ambaixades, de qui treballa ahi, de molt cobren... em ve al cap eixa espanya plural, de la diversitat cultural, la espanya de la transició i de les autonomies, la espanya de les llibertats... la mateixa espanya que engloba baix una sola cultura, una sola llengua i una sola bandera.

I, per acabar, algú dirà, si, però es que els catalans fan el mateix o pitjor. Si, alguns fan el mateix. Però es que els dos sabem quina es la conclusió...

bessó

Tornar al Sud, tornar a casa.

Ja en tenia ganes! Sols han segut quatre dies, quatre dies que han passat volant.

Disfrutant de la gent, dels pares i de les histories del mes grans dels “bessons”, que ja ha partit camí d’Amèrica, d’esperem, una nova Amèrica. Tornar a fer el que mes m’agrada, tornar a jugar alguns partits amb els amics de sempre, amb el nostre equip i, comentar les jugades entre birra i birra, i alguna cassalla. Deixar-me perdre per les velles sendes que rodegen Orba, acompanyat en tot moment pel Ponent, veient-lo córrer d’un costat a d’altre, amagant-se i deixant-se trobar, entre romers i coscolls.

Agafar el cotxe i partir mes al sud si cap, allà on hi ha mes dàtils que palmeres. I saludar i abraçar a la gent, per tornar a fer broma tot seguit i, al mateix temps parlar d’altres coses, del futur i del passat. Alçar-me d’un llit prestat i tornar a esperar i, tornar a pensar que potser els teus minuts no tenen 60 segons con els de la resta de la gent. Tornar a fer unes birres a la gespa, dinar a la cantina i, veure mes gent.

I hores després tonar cap a Orba, tornar cap a casa; anar a Gandia i, agafar un tren que em portarà a València. I es ahí on comencen a aparèixer els moments d’aquestos quatre dies, just en el mateix moment on comencen a desaparèixer les ganes d’anar-me’n, però es el camí que he triat, el que em toca i el que vull. I en la plaça Xuquer deixar-nos embolicar entre birra i birra i, al final, tancar els ulls i tornar a veure la lluna, la Lluna de València.

bessó.

La bellessa de València no amaga l'estupidessa dels seus governants.

No se massa be com començar a escriure aquesta entrada, però he de fer-ho. Com tots els dies, des de que estic ací en Catalunya, entre a llegir els diaris i altres mitjans per saber com va la vida per ahí València. Ací, per sort, no tinc la possibilitat d’intoxicar-me amb Canal 9 (això si, en dies com aquestos, de fred i aigua, trobe a faltar a la corresponsal de torn ficant-se dins d’un toll d’aigua). La historia es que mentre em feia ressò del que passa per ahi he llegit aquest article.



La qüestió es que el 10é aniversari de la plataforma Salvem el Cabanyal, que estava acordat celebrar-se al Greenspace, on havia d’actuar Xavi Castillo entre d’altres, ha segut censurat (com en temps del Francisco, Camps). Arguments als gestors, amb permís del Ajuntament, no els en falten: detrás de las actuaciones está la defensa de una causa social pura y dura y el ataque a las autoridades. No es sólo música, no es sólo cultura.



Ohhh quin problema. Millor que vingen (sols) grans estrelles de fora i, als valencians que ens donen pel cul, nosaltres ja paguem impostos (i entrades) per a veure’ls. Molt be! I ara jo em pregunte: si en principi hi havia permís, ara per què no hi ha? Per una tal Rita?!


Per cert, això no ha eixit a Canal 9. I tampoc ens deixen veure que els professors de molts instituts es veuen obligats a donar la clase de educación a a ciudadania en angles, professors que treballen en barracons. Tampoc que les obres del Riu Girona estan efectuant-se durant les mateixes dades que fa un any varen petar el riu, es que en agost feia massa calor i no plou. Ni que els Obrint Pas, que canten en català, actuen davant 25.000 persones en Croacia, després d’haver viatjat fins Amèrica Llatina, si te igual ja tenim al Vicente d’OT com a referent de la musica en valencià. Per cert, a que si que sabeu tots que avui el Camps ha estrenat una corbata nova? I que la Rita seguix diguen hola en valencia! Això si que es important.

bessó

Primer mes.

Poc dalt o baix ja fa un mes que estem per terres catalanes, així que com a data simbòlica, mes que com a data significativa, pense que es pot passar balanç, almenys a nivell personal.


Les vivències ací estan essent millor del que em pensava, com vaig dir en un dels primers escrits: sense res especial a contar, però disfrutant del dia a dia amb situacions molt diferents a les d’Elx. Ací en acabar classe no surt el paiaso de torn (diga-li Pepo, Dani, Dàmaris o Bessó) a fer-se notar. Tampoc es fa cap processó cap a cap bar en concret, ni tinc al meu company d’aventures que m’ha acompanyat durant els últims 9 anys (que es diu pronte!)!


En aquesta situació o t’inventes alguna cosa per distraure’t o pots ser víctima de tu mateix; però es just ahí on entra en joc el paper de la nova gent que he conegut, de la que m’acompanya, el paper de Peter i els italians (Xitxo i Silvia), que fan que cada vegada que ens sentem a menjar a taula siga molt mes que un dinar o un sopar. Ells, que fan que el viatge amb els F. Catalans quan ens escapem a Barna i ens deixem perdre pels carrers de Gràcia i el Raval semble mes curt, o quan anem a fer unes birres a l’Ovella Negra. També el paper de la gent que estic coneixent, eixos amb els qui demà aniré a veure Montserrat, també els que han deixat caure que algun dia faran d’amfitrions i ens ensenyaran la zona dels volcans... tots ells, amb els qui debatré “politiques urbanes aplicades a ciutats disperses” i seguiré la batalla (que de moment guanyem) contra el MiraMon.


I ja no sols la nova gent. De res em valdria aquesta gent si (qüasi) tots els dies no parlara amb algún dels “datils” que he conegut durant aquestos anys. Si quan mirés fotos dels moments compartits no se’m plenara la cara amb un somriure, o si quan rebera algun sms de Polònia o Alemanya no pensara que les arrels son fortes. I amb tots aquestos casos em ve el mateix pensament: durant 6 anys he estat rodejat de paiasos als qui estime, això si, hi ha 3 de ben especials!


Tot això, i la seguritat de que estic fent el que volia fer (i que a més m’agrada), li dona a aquesta aventura un sentit, un futur.

bessó.

Articles.

Després de saber que jo sols tinc 3 dies a la setmana classe i, que el Belijar sols té dos hores per dia de classe, un podría pensar que això dels màsters es un “cuento xino”...

La veritat es que massa hores a classe no fem (tampoc a la cantina), però el treball fora de l'aula es un altra història. Si l'altre dia em reia perquè Peter tenia que analitzar el Pla de la Oferta Turística de Mallorca, 250 fulls en català; avui pot riure ell: jo m'he de debatir un article tècnic sobre teledetecció, escrit en anglès.

I es que als dos, tot això dels articles, ens sona a xino.

bessó

impresions.

.
Podrieu pensar que el que mes m’ha impresionat de Barcelona son els seus carrers, els seus bars (amb els seus preus)... o, fins i tot, el seu entramat social, que permet veure com enfront de la Bolsa de Catalunya cuatre peixos grossos es fregen les mas, mentre just al seu costat, algú busca peix entre la bolsa de fem. Si penseu això esteu ben enganyats, d’això, per sort o per desgràcia ja en tenia una mínima idea. Encara que semble mentida, vaig a parlar-vos de la universitat.


Quan et passes 6 anys en un port que i l’acabes coneixent pam a pam i, en tot eixe temps, en tot eixe territori, no veus cap senyal de

desobencia

, de desorde i, desobte et trobes en mig de la plaça Cívica de la Universitat i segueixes caminant per dins dels edificis i vas vegent com infinitat de cartells, de pintades, de murals... quan veus que tot això va anunciant activitats culturals, moviments i mogudes (amb els que simpatitzes i amb els que no), idees que semblen tant reals com utòpiques, quan veig tot això, pense: hòstia això si que es una universitat! I pel que fa a les classes i altres gestions... una universitat on participe i rep les llisons amb la meva llengua i, ningú s’estranya tu! (serà que el valencià i el català... calle, calle) I, a més, en acabar eixes classes no et quedes amb la sensació de dir: hòstia quin avorriment, quina pèrdua de temps.


El segon dia, per exemple, la primera par de classe va consistir amb una conferencia de l’Oriol Nel·lo, secretari de Planificació Territorial de la Generalitat. Aquest, amb poc mes d’una hora li va sobrar per deixar tota la gent impressionada, parlant del desenvolupament i la planificación de Catalunya. Al final de la classe, tots, amb la mateixa cara de bocabats que jo, com una cosa improvisada varem començar a aplaudir, la classe simplement fou magistral.


Això si, en tot aquest viatge, es troba a faltar gent com vosaltres.


bessó

Primer port: Snt Quirze del Vallés

Aquestos primer dies per les terres de la veïna Catalonia estan essent millor del que em pensava. Sense, tampoc, res especial a contar, de moment, les rutes segueixen la seva evolució natural, això si, amb un estat d’ànim i unes ganes de conquistar nous ports molt grans.

Barcelona, sense coneixer-la encara, es un port de grans contrastos, una ciutat que et dona vida amb la mateixa velocitat que pot matar-te, es per això, que nosaltres, navegants tranquils, em acabat decidint-nos per atracar el nostre vaixell en un lloc mes tranquil, mes familiar, lluny d’allò que t’empresona, però tant a prop com per disfrutar-la. Sant Quirze es un poble xicotet i rodejat de muntanya, un poble con tants altres que et dona eixa llibertat per no sentir-te presoner de 4 parets.

Per casa tot molt be, amb la Silvia i el Xixo em fent molt bona lliga, dos italians amb els qui allarguem la sobretaula del sopar parlat de moltes coses, aprenent costums de diferents, però similars països, son gent amb la que dona gust parlar. I amb el company pirata també molt agust, menys quan s’adorm i ja va tot el dia de puto cul (3 dies de 4, no està gens mal) i quan cuina per a mi, per a ell i pel veí amb una casola de dos racions.

Pròxim port... La universitat.

----------